Header image alt text

AMMBAR – Associació de malalts mentals de Barcelona

Associació de malalts mentals de Barcelona

El Sagrat Cor, per dins; una visita per la «normalització»

«La salut mental és cosa de tots: qualsevol de nosaltres podria ser pacient nostre». El missatge és contundent però no pretén espantar ningú, sinó implicar tota la societat en la difícil i no sempre evident tasca de «normalitzar» la situació dels malalts mentals. Va dir-ho José Antonio Larraz, psiquiatra i director mèdic de l’Hospital del Sagrat Cor – Serveis de Salut Mental de Martorell, que el passat diumenge 30 de gener al migdia va obrir les seves portes, com una activitat més proposada arran de l’exposició ‘Silencis forçats. Les persones i els trastorns mentals’ (al Centre Cultural de Martorell, fins el proper 6 de març), que pretén combatre l’estigma i la incomprensió que, en molts casos i encara avui, han de suportar els malalts mentals.

«No és ben bé una jornada de portes obertes perquè les portes del centre són sempre obertes: és més aviat un acte senzill perquè vegin l’hospital per dins», anunciava Larraz a la trentena de ciutadans encuriosits per descobrir el psiquiàtric del poble. Entre els assistents hi havia l’alcalde de Martorell, Salvador Esteve, amb la seva senyora, Mercè Balagué; la regidora d’Ensenyament, Benestar Social i Salut, Mercè Morera; l’historiador local, Ferran Balanza, i la tècnica de museus, Montserrat Farreny. L’Alcalde va acabar agraint-li al director mèdic del centre no només la visita en sí, «sinó tota la feina que feu diàriament».

Ni sòrdid ni inquietant

L’acte va començar amb la projecció del publireportatge ‘Apostar por la salud mental’, que en quinze minuts repassa la vida de Sant Benet Menni, fundador de la Congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús. A continuació, Larraz va fer una petita introducció per prevenir els visitants sobre el que veurien i sobre l’objectiu de la jornada: demostrar que els psiquiàtrics no són ni sòrdids ni inquietants, que «són com qualsevol altre hospital». En cada pacient, va dir, «més que un cas hi veiem una persona a qui hem de sanar».

Les paraules del psiquiatra van donar pas a la visita guiada per algunes de les dependències d’aquest enorme hospital, especialitzat en salut mental i patologies de la gent gran, que anualment atén unes 2.000 persones, que hi passen temporades més o menys llargues, segons el tractament que precisin. Vet aquí, va destacar Larraz, la gran diferència entre els centres actuals, pensats per curar o pal·liar els trastorns mentals perquè els pacients puguin tornar a fer vida «normal» el més aviat possible, i els manicomis del passat, on s’hi confinava els malalts per protegir-los de la brutalitat de la societat, i viceversa.

Com un «balneari»

En poc més d’hora i mitja, els assistents van passar per una de les sis Unitats d’Hospitalització d’Aguts del centre, per la Unitat de Patologia Dual i, finalment, per la Unitat Sociosanitària. A la primera s’hi tracten els pacients psicòtics, amb trastorns afectius, de personalitat o adaptatius, en períodes que van de les 24 hores als dos anys, segons el cas. «Més del 50% acudeixen a nosaltres per iniciativa pròpia», va dir Larraz. Però també poden anar-hi derivats d’altres hospitals o, en casos especials, conduits per les forces de l’ordre.

A la segona, es fa front a les conseqüències de l’abús de drogues (alcohol, cocaïna, heroïna i cànnabis, en aquest ordre), i al perillós còctel resultant de la barreja d’aquestes conductes amb un trastorn mental previ o provocat pel consum de tòxics. La tercera unitat s’encarrega de les convalescències i la rehabilitació física de persones grans.

En acabar, un dels assistents va destacar «com n’arriba a ser de lluminós i espaiós, el centre», mentre una senyora puntualitzava que, a més, «es veu molt net», i una altra afegia que «sembla una mena de balneari». L’objectiu anunciat per Larraz al principi de la visita, doncs, s’havia complert. Això sí, per no ferir sensibilitats, i també per preservar la intimitat dels interns, durant el recorregut es va evitar al màxim el contacte amb les persones ingressades, així com el pas per la planta de les demències.

Publicat pel periodista Jordi Benavente al n º 1436 de l’Informador de Martorell

Els factors interrelacionals són decisius perquè una persona amb malaltia mental pugui portar una vida normal.

L’Hospital Sagrat Cor celebra l’acte “La capacitació en salut mental” amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental.

- Dues persones afectades per una malaltia mental han exposat la seva experiència durant la jornada

- L’acte ha estat presidit per l’alcalde de Martorell i per la regidora de Sanitat, Ensenyament i Serveis Socials

Martorell, octubre de 2012. – El tractament mèdic no és l’únic factor necessari perquè una persona amb una malaltia mental pugui normalitzar la seva vida. La predisposició del malalt i la implicació i col·laboració de la família, professionals sanitaris i la societat en general són clau en el procés de capacitació de la persona.

Aquest ha estat un dels principals temes tractats a la jornada “La capacitació en salut mental”, organitzada per l’Hospital Sagrat Cor de Martorell de Germanes Hospitalàries, juntament amb l’Associació de Familiars de Malalts Mentals del Baix Llobregat Nord (AFASM), amb l’objectiu de plasmar la realitat de les persones que pateixen problemes de salut mental.

L’acte, que ha congregat, al Centre Cultural de Martorell, a persones afectades per una malaltia mental i familiars, ha estat presidit per l’alcalde de Martorell i president de la Diputació de Barcelona, ​​Salvador Esteve i Figueres, i per la regidora de Sanitat, Ensenyament i Serveis Socials de l’Ajuntament de Martorell, Mercè Morera.

La capacitació d’una persona amb una malaltia mental per tal que pugui portar una vida normal allunyada de l’entorn psiquiàtric va més enllà del tractament farmacològic. “Sí bé aquest és especialment important quan el pacient es troba afectat pels símptomes més aguts de la malaltia, un cop s’ha aconseguit pal · liar aquesta simptomatologia, els factors interrelacionals, com l’actitud de la família o de l’entorn social, poden ser un obstacle o un element afavoridor d’aquest procés de recuperació “, explica José Antonio Larraz, director mèdic de l’Hospital Sagrat Cor.

L’especialista considera, en aquest sentit, que “cal que la família comprengui i aprengui a conviure amb la nova realitat, i que la societat doni l’oportunitat a aquestes persones de demostrar les seves aptituds”. “Cal fer un pas endavant i fugir dels tòpics encara vigents en l’imaginari col·lectiu com, per exemple, que malaltia mental és sinònim de perillositat o inutilitat”, afegeix. Per aconseguir una visió normalitzada de les persones amb una malaltia mental és essencial, tal com es va manifestar durant la jornada, conèixer la persona i veure-la no com a malalt mental, sinó com a persona “. “Només així es facilitarà el camí perquè l’afectat pugui deixar enrere el rol de malalt incapaç”, afirma el doctor Larraz.

Així mateix, l’acceptació d’un mateix amb les pròpies capacitats i limitacions és un aspecte bàsic a assolir per part de la persona afectada per una malaltia mental.

A més, “cal que la persona tingui la disposició d’exercir uns drets que se li han de reconèixer, com ara el respecte, la dignitat o l’oportunitat de demostrar les seves aptituds, però també d’assumir determinades obligacions”, explica el director mèdic l’Hospital Sagrat Cor.

No hem d’oblidar el paper essencial que juga el personal sanitari en aquest camí cap a la capacitació. “És bàsic que aquests professionals, a part d’utilitzar les tècniques mèdiques adequades, treballin la seva vessant més humana a partir d’escoltar, comprendre i donar suport a la persona afectada ia la seva família”, assegura Larraz.

Testimonis en primera persona

Com a exemple pràctic d’aquest procés de normalització, dues persones afectades per una malaltia mental han exposat la seva experiència en el marc de la jornada. Sota el pseudònim de “Princesa Inca”, Cristina ha escrit el llibre de poemes La dona precipici, on recull la seva vivència. Jardinera i estudiant de psicologia, va ser diagnosticada amb un trastorn bipolar. L’escriptura va ser un dels vehicles que la va ajudar a superar els estigmes que acompanyen les persones que pateixen el seu trastorn ia portar una vida totalment normal. Actualment, és col·laboradora del programa “La finestra” de la Cadena Ser

Mercedes, delineant de professió, casada i amb tres fills, va patir un brot psicòtic i se li va diagnosticar una esquizofrènia paranoide. Ella mateixa explica que “lluny d’enfonsar-me al pou de la malaltia, vaig lluitar per seguir endavant i normalitzar la vida gaudint de petits plaers com l’escriptura, la pintura, la música, etc.”. La seva experiència personal li ha servit per escriure el llibre Esquizofrènia i realitat.

Els dos testimonis assenyalen que el procés creatiu-artístic i literari-ha estat clau en el procés de recuperació de la normalitat de la seva vida.

Sobre Germanes Hospitalàries

L’Hospital Sagrat Cor de Martorell és un centre assistencial que ofereix atenció hospitalària en salut mental i sociosanitària, i disposa de més de vint equipaments comunitaris repartits pel territori català.

Aquests centres estan gestionats per la Congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús, fundada l’any 1881 per Sant Benito Menni, membre de l’ordre de Sant Joan de Déu, María Josefa Recio i María Angustias Giménez Vera. Els tres fundadors van sentir la necessitat de crear una institució que donés resposta a la situació d’abandonament sanitari i d’exclusió social que vivien els malalts mentals de l’època, especialment les dones. El primer centre es va fundar a Ciempozuelos, a pocs quilòmetres de Madrid.

 

Ja hem parlat d’altres persones o entitats que van intervenir en el darrer plenari del districte de l’Eixample, ara ens toca a nosaltres.

Com sempre sol·licitem poder parlar i per descomptat que ho vam fer: Tenim les idees molt clares i això és el que vam defensar: el nostre projecte social a favor de les persones amb disfunció mental del barri de la Sagrada Família.

En principi la persona que va parlar es va presentar i va dir que havia estat elegida pels ciutadans usuaris de salut mental de Barcelona per representar-los davant l’IMD de l’Ajuntament de Barcelona. Que té moltes ganes de treballar. Que la salut mental a Barcelona està malament a molts nivells sobretot a nivell humà. Que presideix Ammbar però sense més importància ja que és una entitat horitzontal, on tots tenim cabuda, som escoltats i les nostres idees o posades en pràctica o en espera de poder fer-les.

Un projecte que anem duent a terme malgrat els entrebancs que ens anem trobant. Això ens dóna més forces per seguir endavant, encara que com a persones humanes de vegades ens veiem afectats.

Seguim patejant-ens el barri amb el boca a boca a la recerca d’aquesta persona a la qual li agradaria sortir però la malaltia no la deixa. Proposem fer un cafè, un altre dia un passeig i un altre si volen passar-se pel lloc on ens reunim els dijous a la tarda de 6 a 8 (és el nostre horari concedit) per donar-los informació a nivell personal, de lleis, derivar-les als Serveis Socials , als seus metges de capçalera perquè les reenviïn als especialistes … És l’Espai 210 situat al carrer Padilla 210 baixos (de propietat municipal)

També els oferim els GAM, Grups d’Ajuda Mútua, dels resultats estem molt satisfets.
I sobretot, saben que estem per donar-los suport i donar-los l’acompanyament emocional que necessiten.

Aquest curs estem fent Informàtica i Internet per a principiants, tots estem molt contents i animats de seguir el proper curs, tot i que encara no hem acabat. A estat gràcies a la confiança posada en nosaltres per la bibliotecària de la Biblioteca Sagrada Família, Anna Surt, que des del començament va confiar en el nostre projecte.
També treballem de forma innovadora català i castellà de forma amena i enfortint el gust per la lectura.

No hem pogut fer xerrades de Metges ni CineFòrum per l’etern problema que tenim amb les claus de l’Espai 210, i per falta d’organització sobre els dies a portar a terme.
Com l’horari que ens deixen a l’Espai és de 18 a 20h, hem tingut problemes perquè els metges es puguin adaptar. Igualment fer CineFòrum a aquestes hores no és el més correcte.

Per això expliquem que és la tècnica municipal de barri què ens nega el seu ús, hem d’estar sempre acompanyats i no ens poden acompanyar sinó fins a les 20h. Quan hi ha altres entitats que sí que es queden fins a les nou. Per això vam fer la pregunta és perquè som malalts mentals? Almenys deixeu-nos provar un dia i després prendre la decisió. Ella ens va enviar un correu on diu que no ens les deixa perquè no vol, sense més explicació …

No perquè tots els dies l’Espai estigui ocupat, perquè hi ha dies que està lliure. No li anàvem a treure l’espai a una altra entitat. Sinó aprofitar-ho per a fins socials gratuïts abans que estigui buit.

Una altra cosa que sentim és no haver pogut fer un Taller per a nens fills de malalts mentals. Perquè en diumenge al matí tinguin un espai lúdic mentre els pares descansen o van a visitar el cònjuge internat. Per a això havíem buscat monitores especialitzades que, com tots, estaven disposades a treballar gratuïtament.

Hem vist a diverses entitats (que no sabem si estan oficialment reconegudes, nosaltres sí ho estem) anar en cap de setmana a l’Espai per agafar coses o preparar alguna intervenció. Això ho sabem no perquè hàgim estat espiant sinó perquè un dels nostres socis viu al costat …

Així que per tot això, seguim reclamant poder fer activitats i una cosa que sempre demanem, necessitem un espai per poder guardar els “papers” de l’Associació i on ens puguem reunir per seguir treballant i no un sol dia. I el més important, per a la protecció de dades.
Com a anècdota expliquem que ara també ens diran que tenim la síndrome de Diògenes ja que els de la Directiva tenim les nostres cases plenes de papers.

La resposta va ser que en el Districte no hi ha espais, que intentarien veure una altra possibilitat.
I en el tema de les claus, que estan d’acord amb l’actuació de la tècnica, que l’Espai és municipal i ells ho governen el millor possible.
Encara que sembli estrany no hi ha enemistat manifesta entre la tècnica i nosaltres, almenys per la nostra part, que intentem conviure el millor possible amb tothom.

No vam sortir contents però almenys compartim públicament part de les nostres idees i ens vam fer ressò “que intentarien veure una altra possibilitat”.

Copiat de La Xarxa, comunicació local

Retallades sanitat

Els psiquiatres alerten del perill de retallar en especialistes en salut mental

La crisi dispara un 19% els casos de depressió i les tisorades poden deixar pacients desatesos

06/06/2013 09:08h

Josep Clusa, psiquiatre i president del comitè organitzador del Congrés de Salut Mental 06-06-2013

Josep Clusa, president del comitè organitzador del cinquè Congrés Català de Salut Mental, reconeix que la crisi econòmica té repercussions en la salut mental de les persones i cal posar-hi remei. Avisa dels riscos de retallar recursos destinats a la salut mental: “es notarà sobretot en els trastorns més greus. Cada cop les visites al metge s’espaien més i hi ha menys recursos de personal”. Clusa també obre la porta a la possibilitat que, amb les retallades, puguin desparèixer els programes preventius de salut mental i s’opti cada vegada més pel tractament farmacològic.

Justament avui arrenca a Barcelona aquest Congrés Català de Salut Mental amb dades alarmants damunt la taula. L’atur, la precarització dels salaris, l’empobriment de les famílies o els desnonaments han fet augmentar un 19% els casos de despressió a casa nostra en els últims cinc anys. Les situacions d’ansietat ho han fet del 8’4% i els problemes relacionats amb l’alcohol han augmentat un 5%.