By mariajesus
F 30- F 39 Trastorns del humor (afectius), F 40- F 49 Trastorns neuròtics, secundaris a situacions estresants i somatomorfos, Informació general, Malalties | Tags: calidad de vida, depresión, enfermedad mental | | Comments»
By mariajesus
F 30- F 39 Trastorns del humor (afectius), Informació general, Malalties | Tags: Cuándo hablar con los niños, enfermedad mental, trastorno bipolar | | Comments»
Ammbar (som tots)
By mariajesus
F 30- F 39 Trastorns del humor (afectius), Informació general | Tags: enfermedad mental, hablar a los niños, trastorno bipolar | | Comments»
Copiat per Ammbar donada la seva importància, amb permís de Fòrum Clínic de l’Hospital Clínic de Barcelona
COM HE D’EXPLICAR AL MEU FILL QUE TINC TRASTORN BIPOLAR?
Els nens, encara que no preguntin, perceben que el seu pare o mare té algun problema. És molt positiu el fet d’aclarir dubtes sobre la seva malaltia ja que els nens són molt curiosos i es fan preguntes. Resolent els dubtes que puguin tenir, ajudem a disminuir el seu nivell de preocupació i ansietat.
RECOMANACIONS PER EXPLICAR LA MALALTIA ALS NENS
-Tindrem en compte el nivell evolutiu del nen per adaptar el llenguatge
-Esperarem que el nen tingui edat suficient per entendre el que significa tenir una malaltia del cervell, és millor esperar que el nen tingui uns 6 anys
-Explicar al nen que el trastorn bipolar és una malaltia del cervell, igual que la hipertensió o la diabetis. En aquest sentit, és útil comparar-lo amb les malalties físiques
-Podem explicar un conte perquè el nen ho entengui millor. Recomanem els contes “Fufu i l’abric verd” de FEAFES i “Els dimarts, el meu oncle i els extraterrestres” de l’Associació de Bipolars de Catalunya
-Dir-li al nen que la malaltia no és culpa seva, ja que els nens es poden sentir responsables per haver fet una cosa dolenta
-Explicar que no és una malaltia contagiosa
-Els nens en edat preescolar necessiten menys informació, s’enfoquen principalment en les coses que veuen. Per exemple, poden ser molt conscients que una persona està plorant
-Els nens d’edat escolar i els adolescents volen més detalls específics i li faran més preguntes
-El nen pot preguntar si ell també té o tindrà aquesta malaltia. Podem explicar que ara està sa i no té cap malaltia i que, només una petita part dels fills de persones amb aquesta malaltia la desenvolupen. Si ell desenvolupés la malaltia, els pares ho detectarien ràpidament i anirien al metge
Anaïs Barcelona
Comentari d’una persona particular.
Que necessitem d’explicar a un nen amb 6 anys que el seu papa o mama té trastorn bipolar?. Ja creixerà i ho entendrà àmpliament i no li donarà importància. Els adults som més ximples que els nens. Als nens cal deixar-los que es rian, que juguin i siguin feliços.
Anaïs Barcelona:
Arriba una edat en què cal explicar als nens la malaltia per tranquil·litzar-los. Encara que no diguin res, són conscients dels problemes.
By mariajesus
F 30- F 39 Trastorns del humor (afectius), Informació general, Malalties | Tags: distimia, predepresión | | Comments»
Distímia, quan la malenconia s’apodera de la vida
La distímia és una forma lleu de depressió. Es podria situar al trastorn distímic en un extrem de l’espectre de la depressió, mentre que el trastorn depressiu més greu es trobaria a l’altre extrem.
El terme distímia prové del grec, “humor pertorbat”. Les persones que pateixen de distímia poden seguir amb les seves vides durant anys sense ser tractades de cap manera. A la vista de qualsevol són simplement persones una mica abatudes. No obstant això, la veritat és que es tracta d’un veritable trastorn afectiu, i les persones que el pateixen solen respondre molt bé al tractament.
QUI ES VEU AFECTAT?
El trastorn distímic afecta aproximadament al 1,5 per cent de la població i igual que amb altres afeccions de tipus emocional, les dones es veuen lleugerament més afectades que els homes.
És molt important no confondre un període de tristesa concret amb distímia, ja que qualsevol persona pot sentir-se trist durant alguna etapa de la seva vida, a causa de diferents raons i això és normal. Però perquè un estat de malenconia sigui considerat com trastorn distímic cal que es presenti tots els dies, al llarg de dos anys, com a mínim.
COM ES MANIFESTA?
Els signes més notoris experimentats pels pacients distímicos són la tristesa i la malenconia. En general, troben molt difícil trobar la felicitat i la satisfacció amb les activitats de la vida quotidiana. Sovint tenen una baixa autoestima i dificultat en la presa de decisions.
La fatiga i el baix consum d’energia també acompanyen aquest trastorn. Molt sovint, els patrons de son i alimentació també es veuran afectats. En relació al descans, les persones amb distímia poden patir d’insomni, o bé dormir més del comú. I pel que fa al menjar, poden presentar episodis d’ingesta compulsiva o, per contra, una clara inapetència.
Una altra dificultat molt freqüent té a veure amb les capacitats de memòria i concentració, que es poden veure seriosament afectades. També es comú que les persones amb distímia comencin a aïllar-se progressivament, cosa que en algunes ocasions pot desembocar en una incapacitat social i fins a fòbia d’estar acompanyat per altres persones.
QUIN ÉS EL SEU ORIGEN?
Els investigadors encara no estan segurs sobre la causa exacta de trastorn distímic. Si bé pot ser un component genètic, el pensament actual sembla inclinar-se més cap a l’aïllament social, revessos personals, i les situacions d’estrès en curs.
La característica única de la distímia és que més de tres quartes parts dels pacients tenen algun altre problema crònic com una malaltia física, un problema d’abús de substàncies o un altre tipus de trastorn psiquiàtric. Els metges i terapeutes sovint tenen dificultats per determinar exactament què va ser primer, la distímia o l’altra malaltia, perquè les línies d’inici són sovint borroses.
EN QUÈ CONSISTEIX EL TRACTAMENT?
Les opcions per tractar el trastorn distímic d’inici comporten un profund treball amb el pacient per determinar les causes subjacents. Algunes de les modalitats que han demostrat ser eficaços inclouen la psicoteràpia i la teràpia cognitiva-conductual.
A més hi ha opcions farmacèutiques per al trastorn distímic, que inclouen medicaments que poden brindar una ajuda de importància als pacients amb distímia.
En tot cas, parlar dels problemes amb el pacient és molt beneficiós i ajuda a dissipar qualsevol mite que pugui estar albergant, com sentiments d’inutilitat. El tractament també s’enfoca en què la persona pugui aprendre a gestionar les seves emocions en forma adequada.
A més de la teràpia individual, la teràpia de grup també ajuda a construir la confiança perduda del pacient ia alimentar les seves habilitats d’interacció social.
QUINES SÓN LES DIFERÈNCIES AMB LA DEPRESSIÓ?
- Una persona amb distímia pot portar una vida bastant normal, tot i la tristesa que experimenta. Per contra, una persona amb depressió no pot fer-ho. Així veiem que la principal diferència es refereix al nivell d’incapacitació que la persona adquireix.
- A la distímia no existeix la falta d’interès o la capacitat d’experimentar plaer.
- No manifesta agitació, ni lentitud motriu.
- No es produeixen els pensaments de suïcidi típics dels quadres depressius.
- No hi ha presència d’idees recurrents entorn de la mort.
Òbviament, un diagnòstic precís solament pot ser elaborat per un psicòleg o psiquiatre degudament qualificat. Per tant, si creus que pots estar patint de distímia, o bé coneixes a algú en aquesta situació, el més recomanable és buscar ajuda professional el més aviat possible, ja que la distímia que no es tracta pot derivar en una depressió, trastorn que sí que pot presentar conseqüències de major gravetat.
De lamenteesmaravillosa.com
Escrit per Paula Aroca el 8 juliol 2013