Header image alt text

AMMBAR – Associació de malalts mentals de Barcelona

Associació de malalts mentals de Barcelona

Els factors interrelacionals són decisius perquè una persona amb malaltia mental pugui portar una vida normal.

L’Hospital Sagrat Cor celebra l’acte “La capacitació en salut mental” amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental.

- Dues persones afectades per una malaltia mental han exposat la seva experiència durant la jornada

- L’acte ha estat presidit per l’alcalde de Martorell i per la regidora de Sanitat, Ensenyament i Serveis Socials

Martorell, octubre de 2012. – El tractament mèdic no és l’únic factor necessari perquè una persona amb una malaltia mental pugui normalitzar la seva vida. La predisposició del malalt i la implicació i col·laboració de la família, professionals sanitaris i la societat en general són clau en el procés de capacitació de la persona.

Aquest ha estat un dels principals temes tractats a la jornada “La capacitació en salut mental”, organitzada per l’Hospital Sagrat Cor de Martorell de Germanes Hospitalàries, juntament amb l’Associació de Familiars de Malalts Mentals del Baix Llobregat Nord (AFASM), amb l’objectiu de plasmar la realitat de les persones que pateixen problemes de salut mental.

L’acte, que ha congregat, al Centre Cultural de Martorell, a persones afectades per una malaltia mental i familiars, ha estat presidit per l’alcalde de Martorell i president de la Diputació de Barcelona, ​​Salvador Esteve i Figueres, i per la regidora de Sanitat, Ensenyament i Serveis Socials de l’Ajuntament de Martorell, Mercè Morera.

La capacitació d’una persona amb una malaltia mental per tal que pugui portar una vida normal allunyada de l’entorn psiquiàtric va més enllà del tractament farmacològic. “Sí bé aquest és especialment important quan el pacient es troba afectat pels símptomes més aguts de la malaltia, un cop s’ha aconseguit pal · liar aquesta simptomatologia, els factors interrelacionals, com l’actitud de la família o de l’entorn social, poden ser un obstacle o un element afavoridor d’aquest procés de recuperació “, explica José Antonio Larraz, director mèdic de l’Hospital Sagrat Cor.

L’especialista considera, en aquest sentit, que “cal que la família comprengui i aprengui a conviure amb la nova realitat, i que la societat doni l’oportunitat a aquestes persones de demostrar les seves aptituds”. “Cal fer un pas endavant i fugir dels tòpics encara vigents en l’imaginari col·lectiu com, per exemple, que malaltia mental és sinònim de perillositat o inutilitat”, afegeix. Per aconseguir una visió normalitzada de les persones amb una malaltia mental és essencial, tal com es va manifestar durant la jornada, conèixer la persona i veure-la no com a malalt mental, sinó com a persona “. “Només així es facilitarà el camí perquè l’afectat pugui deixar enrere el rol de malalt incapaç”, afirma el doctor Larraz.

Així mateix, l’acceptació d’un mateix amb les pròpies capacitats i limitacions és un aspecte bàsic a assolir per part de la persona afectada per una malaltia mental.

A més, “cal que la persona tingui la disposició d’exercir uns drets que se li han de reconèixer, com ara el respecte, la dignitat o l’oportunitat de demostrar les seves aptituds, però també d’assumir determinades obligacions”, explica el director mèdic l’Hospital Sagrat Cor.

No hem d’oblidar el paper essencial que juga el personal sanitari en aquest camí cap a la capacitació. “És bàsic que aquests professionals, a part d’utilitzar les tècniques mèdiques adequades, treballin la seva vessant més humana a partir d’escoltar, comprendre i donar suport a la persona afectada ia la seva família”, assegura Larraz.

Testimonis en primera persona

Com a exemple pràctic d’aquest procés de normalització, dues persones afectades per una malaltia mental han exposat la seva experiència en el marc de la jornada. Sota el pseudònim de “Princesa Inca”, Cristina ha escrit el llibre de poemes La dona precipici, on recull la seva vivència. Jardinera i estudiant de psicologia, va ser diagnosticada amb un trastorn bipolar. L’escriptura va ser un dels vehicles que la va ajudar a superar els estigmes que acompanyen les persones que pateixen el seu trastorn ia portar una vida totalment normal. Actualment, és col·laboradora del programa “La finestra” de la Cadena Ser

Mercedes, delineant de professió, casada i amb tres fills, va patir un brot psicòtic i se li va diagnosticar una esquizofrènia paranoide. Ella mateixa explica que “lluny d’enfonsar-me al pou de la malaltia, vaig lluitar per seguir endavant i normalitzar la vida gaudint de petits plaers com l’escriptura, la pintura, la música, etc.”. La seva experiència personal li ha servit per escriure el llibre Esquizofrènia i realitat.

Els dos testimonis assenyalen que el procés creatiu-artístic i literari-ha estat clau en el procés de recuperació de la normalitat de la seva vida.

Sobre Germanes Hospitalàries

L’Hospital Sagrat Cor de Martorell és un centre assistencial que ofereix atenció hospitalària en salut mental i sociosanitària, i disposa de més de vint equipaments comunitaris repartits pel territori català.

Aquests centres estan gestionats per la Congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús, fundada l’any 1881 per Sant Benito Menni, membre de l’ordre de Sant Joan de Déu, María Josefa Recio i María Angustias Giménez Vera. Els tres fundadors van sentir la necessitat de crear una institució que donés resposta a la situació d’abandonament sanitari i d’exclusió social que vivien els malalts mentals de l’època, especialment les dones. El primer centre es va fundar a Ciempozuelos, a pocs quilòmetres de Madrid.

 

Avui posem aquest article perquè ens puguem posar en el lloc de les nostres famílies, parelles i/o amics que ens volen ajudar.

El podem llegir i després fer una lectura conjunta o no, segons decidim. Així per als que no ho tenen molt clar sàpiguen del nostre dolor. I perquè nosaltres tinguem clar que no som el centre del món de la nostra família, que sapiguem superar el nostre egoisme …

Què pot fer la família d’un depressiu per ajudar?

Que la depressió és una malaltia que causa molt sofriment és alguna cosa que testimonien tots els que l’han patit. També que, per raons de la nostra professió, els acompanyen en aquest dolorós procés. La importància que, en aquestes circumstàncies, adquireix la família com a element de contenció mereix ser destacada. Enmig de l’experiència de desconcert, d’estrès i, freqüentment, d’impotència davant el sofriment en què es debat la persona estimada, es convertirà en un valuosíssim instrument d’ajuda si sap controlar l’ansietat i actuar seguint les pautes que, d’acord al que recomanen els experts, són les més indicades en el tracte amb les persones que pateixen d’una greu depressió. Subratllaré algunes d’elles:

1. – Posar en mans de professionals.
La depressió és una malaltia greu. La intervenció terapèutica sobre el deprimit no pot deixar-se en mans d’aficionats que, amb indicacions, de vegades, contraproduents, creuen poder treure del pou de desolació en què se sent enfonsat. El principi de la sanació passa per persuadir-lo que necessita la intervenció d’especialistes en psiquiatria o psicologia. Convèncer, no sempre resultarà fàcil, però és absolutament imprescindible. El tacte i la delicadesa amb que realitzen aquesta tasca contribuiran a vèncer resistències i superar recels. En qualsevol cas, la família haurà de mostrar-se persistent a això, disposada sempre a acompanyar el malalt a la consulta mèdica i no oposar-se, si així ho aconsellen els professionals, al seu internament.

2. – Ajudar-lo a acceptar la malaltia.
Ningú és culpable de patir una malaltia. Quan aquesta es produeix en una casa, tant qui la pateix com els que l’envolten queden profundament afectats. És difícil per a la persona malalta acceptar la seva condició de tal. Tampoc és fàcil per a la resta de la família. No obstant això, el principi de tot procés terapèutic passa per assumir aquesta situació. Reconèixer el fet, acceptar les limitacions que suposa per al malalt i per al seu entorn, reavaluar la relació emocional que manté amb ell, modificar les expectatives que puguin tenir i ajudar-lo a que, després del natural període de negació, tristesa o ràbia, accepti el que no està a les mans evitar. Si això s’aconsegueix i es manté el propòsit de col·laborar amb els experts en salut mental, s’haurà entrat en la via que conduirà a minorar les conseqüències de la malaltia.

3. – Estar al seu costat.
Els que mai hem experimentat un episodi depressiu tenim dificultats per entendre el grau de patiment, desemparament i pèrdua de sentit en què queda sumit el depressiu. No necessita piadoses recomanacions, ni constants invitacions a que aixequi l’ànim o que posi més de la seva part. Com si això fos una cosa que depèn de la seva voluntat! … Necessita de persones empàtiques que no el jutgin, que li mostrin comprensió, que, senzillament, sàpiguen estar al seu costat.

4.-Respectar els seus silencis.
I fer-li arribar que és conscient del seu pesar i s’està disposat a ajudar-lo. Disposició a escoltar-lo, si vol parlar, i comprensió i respecte, si prefereix guardar silenci. Sense oblidar que la tendència a l’aïllament i la dificultat comunicativa formen part de la simptomatologia del depressiu. És absurd pressionar-lo perquè es mostri expansiu o sociable com si això fos una cosa que estigués al seu abast. Aquestes actituds li tensionen i li fan sentir més sol davant l’evidència que els que l’envolten no semblen adonar-se de les limitacions que li imposa la seva malaltia i del profund dolor que les mateixes li produeixen.

5. – No demanar-li explicacions.
Senzillament, perquè no les pot donar. Tampoc ell sap què li passa. Exigir-és una malaptesa que li provocarà irritació. I que reforçarà la seva convicció de no ser entès. Demanar explicacions racionals per a alguna cosa que res té a veure amb la raó, no és, si em permet la redundància, gens raonable i reforça l’depressiu en la seva experiència de profunda solitud. Lope de Vega que va patir greus depressions, diu: “Si em preguntés a mi mateix quin mal tinc, no sabria contestar-, per molt temps que ho pensés”.

6. – Fugir dels consells.
Les invitacions a que s’animi, a que posi de la seva part, al fet que surti, que es diverteixi, a participar en activitats … són indicacions condemnades al fracàs. Simplement, perquè no està a les mans seguir-les. Referint-se a la seva experiència terapèutica, recordava el Dr Vallejo Nájera que gairebé tots els que han patit una depressió referien, passat el temps, l’angoixa que els produïen aquestes consignes dictades per la bona fe dels seus cercles pròxims. Sense entendre que el bloqueig que pateix el porta a veure qualsevol tasca, per rutinària o insignificant que sembli, com una càrrega aclaparadora.

7. – No pressionar.
D’aquí la importància d’evitar consignes en aquest sentit. La depressió, ja ho vam dir, no és una cosa que es triï. Tampoc alguna cosa la superació depengui de la lliure voluntat. Insistir perquè es comprometi amb activitats amb les que no se sent còmode resulta contraproduent. Ho explica gràficament, de nou, Vallejo Nájera: “La depressió impossibilita per al gaudi de res. Si el porta a una pel·lícula còmica, ‘li vaig portar per veure si reia una mica’, només percebrà l’enorme esforç que li costa sortir de casa, que no és capaç de seguir l’acció del film perquè es fatiga la seva atenció, que els altres riuen i el roman indiferent i que tendeix a embadalir donant voltes als seus negres pensaments sense atendre a la projecció. Si passa això en alguna cosa passiu i agradable com veure una pel·lícula còmica, podem deduir com queda aixafat si se l’obliga a anar a la feina, a enfrontar-se amb un problema o una àrdua tasca per a la qual se sent incapacitat”.

8. – Transmetre esperança.
La vivència depressiva és, ho venim dient, difícilment definible. La pena, la desesperança, l’angoixa, la desgana, la sensació d’impotència s’amalgamen en el més profund de l’ànima i fa que qui experimenta tan desassossegants emocions, es percebi com en un carreró sense sortida, com en una fosca masmorra de la qual mai podrà ser alliberat. Els que li són més propers sempre podran oferir-li una mica d’esperança. I fer-ho amb legítima coherència persuadiéndole que, encara que en aquests moments no pugui entendre, sí que hi ha sortida d’aquesta presó i llum al final del seu túnel. La depressió és una malaltia tractable i qui segueix les pautes que li marquin els professionals pot abraçar la legítima esperança que arribarà la millora.

9. – Reforçar positivament.
Tret rellevant del depressiu és el seu dèficit d’autoestima. Tendeix a ignorar els seus llums i a recrear-se en les seves ombres, a recordar els seus fracassos i a passar per alt les ocasions en què li va somriure l’èxit, a destacar els seus defectes i subratllar les seves debilitats, obviant les seves virtuts i els mèrits contrets al llarg de la seva vida . En aquestes circumstàncies, el paper de la família és clau per ressaltar les seves qualitats, posar en valor les múltiples capacitats que atresora i, per sobre de tot, el molt que, malgrat les dificultats del moment present, ell o ella signifiquen per als qui tant els volen.

10. – Cuidar-se a si mateix.
Una darrera consideració. Conviure amb el depressiu és tot menys fàcil. Els estats anímics són, per poc que un es descuidi, contagiosos. Quan són negatius tendeixen a generar, en el seu entorn, vivències profundament doloroses i emocions contradictòries de difícil maneig. Cuidar un depressiu és un desafiament no menor per al qual cal saber preparar i davant el qual un ha de protegir-se. No és fàcil conviure i cuidar d’algú que s’ha instal·lat a la tristesa, que pot tenir comportaments no fàcils d’entendre i amb qui la comunicació és sempre complicada.
En aquestes circumstàncies convindrà fer-se càrrec de les preocupacions i sentiments dels diferents membres de la família, se suport mutu i intentar controlar les situacions generadores d’estrès. L’atenció al deprimit no pot absorbir tots els seus recursos afectius de manera que es descuidi el “autocura” de tots i cadascun dels integrants de la família. És un greu error deixar-se atrapar pel dur ofici de cuidador, eliminant espais en què es puguin atendre les pròpies necessitats. Qui no sap cuidar difícilment podrà ser un bon agent d’ajuda. Acabarà culpabilitzant al malalt, perpetuant la situació de la que pretenia alliberar-lo. Vetllar, doncs, per un mateix, lluny de ser una expressió d’egoisme, constitueix sempre una garantia d’eficàcia en el tractament del familiar malalt.

JOSÉ MARÍA JIMÉNEZ RUIZ
Terapeuta familiar i vicepresident del Telèfon de l’Esperança

Avui dia 5 de juny hem estat al Saló de Cent de Barcelona, amb motiu de l’homenatge a tota la trajectòria de la Dra psiquiatre Roser Pérez Simó.

Se li ha brindat l’homenatge com a inici del 5é Congrés Català de Salut Mental.

Han parlat meravelles d’ella tant polítics, com metges que durant la seva vida professional han treballat colze a colze amb ella i tots han arribat a l’acord que si és bona professional encara és millor persona.

Amb l’autorització de la Dra publicarem íntegre el discurs emès amb motiu del seu homenatge però com sempre diem “sense presses però sense pauses”. Gràcies Dra Pérez Simó.