Header image alt text

AMMBAR – Associació de malalts mentals de Barcelona

Associació de malalts mentals de Barcelona

Per als components de’Ammbar el següent escrit reforça la nostra idea que tots podem ajudar, cadascú a la seva manera però amb la intenció d’escoltar i que se senti compresa la persona que ens ve explicant el seu problema. Sabem que mai anem a substituir els metges però si i més com a usuaris de salut mental estabilitzats que som i per haver viscut situacions similars, orientar cap al camí més adequat als nostres companys en la malaltia. Per això és molt important el nostre interès en formar-nos. I la idea de continuar en això. Volem ajudar dins de les nostres possibilitats.

Intervenció davant conductes suïcides

En ocasions pensem que han de ser els professionals de la psicologia i de la psiquiatria els que de forma única han de treballar amb aquelles persones que contemplen la seva pròpia mort com alternativa per acabar amb un patiment percebut com insuportable. És veritat que només aquests professionals qualificats, formats i legalment reconeguts poden planificar i implementar teràpies específiques i científicament contrastades per abordar el fenomen suïcida individual

Però això no vol dir que aquelles persones que no tenen una formació reglada en aquest camp no estiguin cridades a intervenir de forma activa i significativa en les ocasions en què la crisi vital es presenta. Aquest primer baula és el més important de cara a la contenció d’una crisi suïcida, perquè és la primera trobada el que proporciona l’obertura al posterior tractament terapèutic especialitzat.

Un aspecte molt important, tant en una situació de contenció inicial com en una sessió terapèutica, és que utilitzem un llenguatge precís. Hi ha persones que ens parlen de “fer una ximpleria”, de “deixar de patir”. En realitat estan pensant en matar-se, a matar-se, a suïcidar-se. Ens correspon a nosaltres convidar-los a que verbalitzin la seva angoixa de manera encertada, ja que això, en si, suposa una descàrrega emocional molt important. Aquelles persones a les que se’ls permet dir que estan pensant en suïcidar entenen que al seu costat hi ha un ésser humà que és capaç de romandre sense mirar cap a un altre costat. Potser és això el que els falti en les seves pròpies vides i d’entrada els sol produir un agradable desconcert.

No preguntem “per què”, sinó “per a què”. Amb això se l’ajuda a sortir d’un bucle justificatiu de la seva elecció, és a dir, de la seva pròpia mort. Possiblement tingui molts arguments que responguin al per  què. No oblidem que hi ha una lògica en el pensament suïcida, potser no per a nosaltres, però si per la persona que està en aquesta situació. Portar del “per què” al “per a què” suposa donar lloc a nous escenaris.

Tampoc vam emetre un judici moral sobre el que la persona està pensant. És més, la reconeix com a opció. Amb això s’aconsegueix que la persona se senti compresa. A més, l’orientador ha sondejat si la crisi suïcida té ja definit un pla de mort. Amb una bona voluntat, el que ens surt dir a una persona que ens conta que està pensant en suïcidar-se és que es tregui aquesta idea del cap, que no faci bestieses i que les coses s’arreglaran, que la seva família tal i qual. Però hem dit més d’una vegada que treballar amb persones requereix molt més que bona voluntat.

Cal mostrar seguretat en tot moment, ja que es valora l’alt grau de vulnerabilitat del client. Les persones immerses en una crisi vital amb ideació suïcida necessiten d’altres que els aportin puntualment aquesta estabilitat que el moment els roba. També cal saber aprofitar l’instant. Saber que la meva angoixa no és única, que el meu dolor també és dolor a altres persones i que el que jo estic pensant fer i em turmenta no és una cosa que només em passa a mi, sol tenir poderosos efectes descongestionants. Però a més, “si vostè vol, jo puc acompanyar-lo”. Això té transcendència en les decisions que adoptarà a partir d’aquest moment aquesta persona. Saber que no estarà sola.

Una de les característiques de la vivència suïcida és l’ambivalència, és a dir, voler morir però també voler viure. Si sondejant una mica, la majoria d’aquestes persones volen viure, però no amb les seves circumstàncies actuals. Per això cal obrir la possibilitat d’abordar de forma profunda l’origen de la crisi de la persona amb el professional adequat. En cap moment se li diu a la persona el que ha de fer, sinó que amb habilitat obre portes conforme la situació ho requereix.

En ocasions la ideació es tradueix en una conducta suïcida en curs i l’actuació requerida és diferent, de tall més directiu i amb instruccions clares. També és diferent l’atenció dedicada a aquelles persones amb una base psicopatològica en la seva conducta. No obstant això, aquesta trobada inicial és igualment important en tots els casos. Per això hi ha la necessitat d’una formació en les persones que atenen telèfons d’emergència perquè sàpiguen actuar i gestionar adequadament les diferents situacions que es produeixen.

Alfonso Echávarri Gorricho. Psicòleg i coordinador de Programes en el Telèfon de l’Esperança
Publicat per Centre de Col·laboracions Solidàries el 14 juliol 2013

El Sagrat Cor, per dins; una visita per la «normalització»

«La salut mental és cosa de tots: qualsevol de nosaltres podria ser pacient nostre». El missatge és contundent però no pretén espantar ningú, sinó implicar tota la societat en la difícil i no sempre evident tasca de «normalitzar» la situació dels malalts mentals. Va dir-ho José Antonio Larraz, psiquiatra i director mèdic de l’Hospital del Sagrat Cor – Serveis de Salut Mental de Martorell, que el passat diumenge 30 de gener al migdia va obrir les seves portes, com una activitat més proposada arran de l’exposició ‘Silencis forçats. Les persones i els trastorns mentals’ (al Centre Cultural de Martorell, fins el proper 6 de març), que pretén combatre l’estigma i la incomprensió que, en molts casos i encara avui, han de suportar els malalts mentals.

«No és ben bé una jornada de portes obertes perquè les portes del centre són sempre obertes: és més aviat un acte senzill perquè vegin l’hospital per dins», anunciava Larraz a la trentena de ciutadans encuriosits per descobrir el psiquiàtric del poble. Entre els assistents hi havia l’alcalde de Martorell, Salvador Esteve, amb la seva senyora, Mercè Balagué; la regidora d’Ensenyament, Benestar Social i Salut, Mercè Morera; l’historiador local, Ferran Balanza, i la tècnica de museus, Montserrat Farreny. L’Alcalde va acabar agraint-li al director mèdic del centre no només la visita en sí, «sinó tota la feina que feu diàriament».

Ni sòrdid ni inquietant

L’acte va començar amb la projecció del publireportatge ‘Apostar por la salud mental’, que en quinze minuts repassa la vida de Sant Benet Menni, fundador de la Congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús. A continuació, Larraz va fer una petita introducció per prevenir els visitants sobre el que veurien i sobre l’objectiu de la jornada: demostrar que els psiquiàtrics no són ni sòrdids ni inquietants, que «són com qualsevol altre hospital». En cada pacient, va dir, «més que un cas hi veiem una persona a qui hem de sanar».

Les paraules del psiquiatra van donar pas a la visita guiada per algunes de les dependències d’aquest enorme hospital, especialitzat en salut mental i patologies de la gent gran, que anualment atén unes 2.000 persones, que hi passen temporades més o menys llargues, segons el tractament que precisin. Vet aquí, va destacar Larraz, la gran diferència entre els centres actuals, pensats per curar o pal·liar els trastorns mentals perquè els pacients puguin tornar a fer vida «normal» el més aviat possible, i els manicomis del passat, on s’hi confinava els malalts per protegir-los de la brutalitat de la societat, i viceversa.

Com un «balneari»

En poc més d’hora i mitja, els assistents van passar per una de les sis Unitats d’Hospitalització d’Aguts del centre, per la Unitat de Patologia Dual i, finalment, per la Unitat Sociosanitària. A la primera s’hi tracten els pacients psicòtics, amb trastorns afectius, de personalitat o adaptatius, en períodes que van de les 24 hores als dos anys, segons el cas. «Més del 50% acudeixen a nosaltres per iniciativa pròpia», va dir Larraz. Però també poden anar-hi derivats d’altres hospitals o, en casos especials, conduits per les forces de l’ordre.

A la segona, es fa front a les conseqüències de l’abús de drogues (alcohol, cocaïna, heroïna i cànnabis, en aquest ordre), i al perillós còctel resultant de la barreja d’aquestes conductes amb un trastorn mental previ o provocat pel consum de tòxics. La tercera unitat s’encarrega de les convalescències i la rehabilitació física de persones grans.

En acabar, un dels assistents va destacar «com n’arriba a ser de lluminós i espaiós, el centre», mentre una senyora puntualitzava que, a més, «es veu molt net», i una altra afegia que «sembla una mena de balneari». L’objectiu anunciat per Larraz al principi de la visita, doncs, s’havia complert. Això sí, per no ferir sensibilitats, i també per preservar la intimitat dels interns, durant el recorregut es va evitar al màxim el contacte amb les persones ingressades, així com el pas per la planta de les demències.

Publicat pel periodista Jordi Benavente al n º 1436 de l’Informador de Martorell

A través de Roberto Daniel Durán:

Medicant la normalitat

PER JAMIE DOWARD / THE OBSERVER I CLARÍN

El manual de l’Associació Psiquiàtrica Nord-americana permetria categoritzar innecessàriament milions de persones com si tinguessin trastorns psiquiàtrics.

Creix la polèmica per la definició de “trastorn mental”

5/05/13 – 14:26
Per a un influent diccionari de psiquiatria nord-americà la timidesa en els nens, la depressió després d’una pèrdua i fins l’addicció a Internet poden classificar-se com malalties mentals. Enmig d’una amarga polèmica professional, plouen acusacions pel suposat paper dels grans laboratoris i els interessos creats en qüestions lligades al diagnòstic i com tractar les persones.

Té el títol abreujat, clarament poc atractiu de DSM-5, i pocs el coneixen fora de l’univers de la salut mental. Però, una setmana abans de la seva publicació (el dimecres 22 de maig), la cinquena edició del Manual Diagnòstic i Estadístic, el diccionari de trastorns psiquiàtrics, ja va desencadenar una amarga baralla que va creuar l’Atlàntic i ha alimentat una profunda polèmica quant a la manera en què la societat moderna hauria de tractar l’alteració mental.

Els detractors sostenen que amb el manual cada vegada més voluminós de l’Associació Psiquiàtrica Nord-americana milions de persones seran categoritzades innecessàriament com si tinguessin trastorns psiquiàtrics.

Per exemple, la timidesa en els infants, les enrabiades i la depressió després de la mort d’un ésser estimat podrien transformar-se en problemes de salut, tractables amb medicaments. També l’addicció a Internet. Aquestes afirmacions han donat inevitablement arguments als que estan convençuts que molts dels problemes són simplement invents pensats per a benefici dels gegants farmacèutics.

Sorgeix així un panorama pertorbador d’interessos creats recíprocs i d’una indústria psiquiàtrica en connivència amb els grans laboratoris. Com va dir l’escriptor Jon Ronson fent broma només a mitges en una xerrada de TED: “La professió psiquiàtrica tindrà, potser, un fort desig de retolar com a trastorn les coses que són essencials al comportament humà?”

Els defensors de la psiquiatria repliquen que són suggeriments maldestres, enganyoses i poc útils, i deploren que la publicació summament publicitada del manual sigui una excusa per revifar arguments trillats que apunten a atacar la seva professió.

Matisos

No obstant això, fins i tot els defensors de la psiquiatria reconeixen que el manual té els seus inconvenients. Allen Frances, professor de psiquiatria i president del comitè del DSM-4, va utilitzar el seu blog per atacar la producció del nou manual considerant “hermètica, tancada i descuidada”, i ha afirmat que “inclou diagnòstics nous i llindars més baixos per als vells que amplien els límits ja estirats de la psiquiatria i amenacen amb transformar la inflació dels diagnòstics en hiperinflació “.

Altres en el camp de la salut mental han anat encara més lluny en les seves crítiques. Thomas R. Insel, director de l’Institut Nacional de Salut Mental, el principal organisme públic d’investigació en salut mental i prevenció nord-americà, va atacar recentment la validesa del manual.

La Divisió de Psicologia Clínica (DCP), que representa a més de 10.000 professionals i forma part de la distingida Societat Psicològica Britànica ha declarat que “el diagnòstic psiquiàtric sol presentar com una declaració dels fets, però és en essència una opinió clínica basada en l’observació i interpretació del comportament i en l’informe personal i per tant subjecta a variació i parcialitat “.

Segons la DCP, “diagnòstics com l’esquizofrènia, el trastorn bipolar, el trastorn de personalitat, el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, els trastorns de la conducta, etc.” Són de “fiabilitat limitada i validesa qüestionable”.

Se sol dir que el diagnòstic és el sant grial de la psiquiatria. Sense ell, els fonaments d’aquesta disciplina s’enfonsen. Per aquesta raó Mary Boyle, professora emèrita de l’East London University, considera que l’impacte del comunicat de la DCP marca un canvi considerable en el debat per la salut mental.

“El comunicat no només és un informe sobre els nombrosos problemes del diagnòstic psiquiàtric i la manca de proves que ho recolzin”, va dir. “És una crida a establir una forma totalment diferent de pensar els problemes de salut mental, lluny de la idea que són malalties amb causes primordialment biològiques”.

Els factors biològics

Els psiquiatres sostenen que es tracta de denúncies que ja van ser fetes moltes vegades i ignoren una gran quantitat de treballs revisats per parells sobre la importància que exerceixen els factors biològics en la determinació de la salut mental, inclòs un treball significatiu desenvolupat en el camp de la genètica. També distorsionen la posició de la psiquiatria ignorant la seva èmfasi en l’impacte de l’entorn social sobre la salut mental.

La majoria dels psiquiatres admet que el diagnòstic del trastorn psiquiàtric no és perfecte. Però, com va explicar Harold S. Koplewicz, important psiquiatra de nens i adolescents en un article per al Huffington Post, “aquestes llistes de conductes en el DSM, i altres escales de qualificació que utilitzem són eines que ens ajuden a veure el comportament amb la major objectivitat possible, per trobar patrons i connexions que puguin portar a una millor comprensió ia un millor tractament “.

“Per estrany que sembli, no cal un diagnòstic per tractar a les persones amb problemes de salut mental”, va dir la Dra Lucy Johnstone, psicòloga clínica consultora que va col·laborar en la redacció del comunicat de DCP. “No neguem que aquestes persones estan molt afligides i necessiten ajuda. No obstant això, no hi ha proves que aquestes experiències s’entenguin millor com malalties amb causes biològiques. Al contrari, actualment existeixen proves contundents que les persones s’ensorren a conseqüència d’una barreja complexa de circumstàncies socials i psicològiques:la mort i la pèrdua, la pobresa i la discriminació, el trauma i l’abús “.

Intercanvi d’acusacions

Les prescripcions d’antidepressius van augmentar gairebé 30% a Anglaterra entre 2008 i 2011, segons les últimes dades disponibles.

Un article recent publicat en l’edició online de British Medical Journal suggereix que “només una de cada set persones es beneficia realment” amb els antidepressius i afirma que 75% dels experts que van redactar les definicions de malaltia mental tenen vinculacions amb laboratoris de medicaments.

El professor Sir Simon Wessely, catedràtic de Medicina Psicològica al King s College London (KCL), sosté que la seva professió sempre va posar l’accent en la necessitat de “veure la totalitat de la persona i més enllà de la persona, la seva família i la societat “, i que les afirmacions que la psiquiatria està” sent absorbida pels biòlegs “són infundades.

Aquesta defensa, que serà destacada en una important conferència internacional sobre l’impacte del DSM-5, a realitzar en el KCL al començament de juny, passa sovint desapercebuda enmig d’un estrident debat.

La professora Sue Bailey, presidenta del Royal College of Psychiatrists, va admetre que “moltes de les crítiques que es llancen al DSM” són vàlides però va advertir que la baralla està “distraient del problema real, que és oferir serveis de salut mental i tractament de qualitat als pacients i cuidadors “.

Bailey va insistir que la publicació del manual “no tindrà cap influència directa en el diagnòstic de la malaltia mental en el servei de salut del Regne Unit (NHS). Servirà, però, de marc al debat més ampli sobre la forma de veure la salut mental. Tal com va reconèixer Wessely, els que critiquen la psiquiatria aprofitaran les noves categories “ridícules” de trastorn mental del manual per impulsar les denúncies que la professió està “medicant la normalitat”.

Traducció de Cristina Sardoy