Som un grup que desitja que la malaltia mental sigui reconeguda socialment
No queremos seguir siendo invisibles !Luchemos contra el estigma!
Per als components de’Ammbar el següent escrit reforça la nostra idea que tots podem ajudar, cadascú a la seva manera però amb la intenció d’escoltar i que se senti compresa la persona que ens ve explicant el seu problema. Sabem que mai anem a substituir els metges però si i més com a usuaris de salut mental estabilitzats que som i per haver viscut situacions similars, orientar cap al camí més adequat als nostres companys en la malaltia. Per això és molt important el nostre interès en formar-nos. I la idea de continuar en això. Volem ajudar dins de les nostres possibilitats.
Intervenció davant conductes suïcides
En ocasions pensem que han de ser els professionals de la psicologia i de la psiquiatria els que de forma única han de treballar amb aquelles persones que contemplen la seva pròpia mort com alternativa per acabar amb un patiment percebut com insuportable. És veritat que només aquests professionals qualificats, formats i legalment reconeguts poden planificar i implementar teràpies específiques i científicament contrastades per abordar el fenomen suïcida individual
Foto: Alex E. Proimos
Però això no vol dir que aquelles persones que no tenen una formació reglada en aquest camp no estiguin cridades a intervenir de forma activa i significativa en les ocasions en què la crisi vital es presenta. Aquest primer baula és el més important de cara a la contenció d’una crisi suïcida, perquè és la primera trobada el que proporciona l’obertura al posterior tractament terapèutic especialitzat.
Un aspecte molt important, tant en una situació de contenció inicial com en una sessió terapèutica, és que utilitzem un llenguatge precís. Hi ha persones que ens parlen de “fer una ximpleria”, de “deixar de patir”. En realitat estan pensant en matar-se, a matar-se, a suïcidar-se. Ens correspon a nosaltres convidar-los a que verbalitzin la seva angoixa de manera encertada, ja que això, en si, suposa una descàrrega emocional molt important. Aquelles persones a les que se’ls permet dir que estan pensant en suïcidar entenen que al seu costat hi ha un ésser humà que és capaç de romandre sense mirar cap a un altre costat. Potser és això el que els falti en les seves pròpies vides i d’entrada els sol produir un agradable desconcert.
No preguntem “per què”, sinó “per a què”. Amb això se l’ajuda a sortir d’un bucle justificatiu de la seva elecció, és a dir, de la seva pròpia mort. Possiblement tingui molts arguments que responguin al per què. No oblidem que hi ha una lògica en el pensament suïcida, potser no per a nosaltres, però si per la persona que està en aquesta situació. Portar del “per què” al “per a què” suposa donar lloc a nous escenaris.
Tampoc vam emetre un judici moral sobre el que la persona està pensant. És més, la reconeix com a opció. Amb això s’aconsegueix que la persona se senti compresa. A més, l’orientador ha sondejat si la crisi suïcida té ja definit un pla de mort. Amb una bona voluntat, el que ens surt dir a una persona que ens conta que està pensant en suïcidar-se és que es tregui aquesta idea del cap, que no faci bestieses i que les coses s’arreglaran, que la seva família tal i qual. Però hem dit més d’una vegada que treballar amb persones requereix molt més que bona voluntat.
Cal mostrar seguretat en tot moment, ja que es valora l’alt grau de vulnerabilitat del client. Les persones immerses en una crisi vital amb ideació suïcida necessiten d’altres que els aportin puntualment aquesta estabilitat que el moment els roba. També cal saber aprofitar l’instant. Saber que la meva angoixa no és única, que el meu dolor també és dolor a altres persones i que el que jo estic pensant fer i em turmenta no és una cosa que només em passa a mi, sol tenir poderosos efectes descongestionants. Però a més, “si vostè vol, jo puc acompanyar-lo”. Això té transcendència en les decisions que adoptarà a partir d’aquest moment aquesta persona. Saber que no estarà sola.
Una de les característiques de la vivència suïcida és l’ambivalència, és a dir, voler morir però també voler viure. Si sondejant una mica, la majoria d’aquestes persones volen viure, però no amb les seves circumstàncies actuals. Per això cal obrir la possibilitat d’abordar de forma profunda l’origen de la crisi de la persona amb el professional adequat. En cap moment se li diu a la persona el que ha de fer, sinó que amb habilitat obre portes conforme la situació ho requereix.
En ocasions la ideació es tradueix en una conducta suïcida en curs i l’actuació requerida és diferent, de tall més directiu i amb instruccions clares. També és diferent l’atenció dedicada a aquelles persones amb una base psicopatològica en la seva conducta. No obstant això, aquesta trobada inicial és igualment important en tots els casos. Per això hi ha la necessitat d’una formació en les persones que atenen telèfons d’emergència perquè sàpiguen actuar i gestionar adequadament les diferents situacions que es produeixen.
Alfonso Echávarri Gorricho. Psicòleg i coordinador de Programes en el Telèfon de l’Esperança
Publicat per Centre de Col·laboracions Solidàries el 14 juliol 2013
