Des d’Ammbar volem donar les gràcies a Barcelona Televisió per dedicar part del seu temps en un treball periodístic molt bonic.

Centrat en la petició de local fix que tant necessitem, ni que sigui un petit despatx però en el qual puguem treballar dignament i parlar de temes que necessiten intimitat. I com una necessitat fonamental el disposar d’un armari amb clau per a guardar documents.

És en cafeteries on rebem visites de tot tipus, des de professionals de la sanitat, persones interessades en la malaltia mental… fins a altres entitats de Barcelona o d’altres comunitats.

Tot el que volíem dir, érem conscients que no podia sortir i per això parlem d’allò més urgent.

A la nostra presidenta, Mª Jesús Peláez, que és representant davant l’Ajuntament de Barcelona IMD, de les persones amb “discapacitat” per trastorn mental, li hagués agradat aprofitar aquest púlpit públic per donar les gràcies a totes les persones que la van votar per al lloc, ja que no ha tingut altre mitjà de fer-ho, i dir-los que està treballant i no pararà, perquè vol complir tot el que exposa el programa electoral i més. Que tot i que els mitjans de què disposa no són els més adequats, els supleix amb la força en els ideals d’un món millor per a tots, incloent-nos a nosaltres els malalts mentals, sent ella una malalta més i fent valer que tots podem arribar a estabilitzar-nos igual que ella, si tenim l’atenció necessària i l’objectiu personal de voler sortir de la malaltia.

Ella reclama en tots els àmbits, que la deixen parlar, que volem tenir veu i vot en el que es refereixi a nosaltres: TOT EL QUE SIGUI PER A MI, NO SENSE MI.

Per a això des de la nostra associació, l’associació Ammbar, rep l’empenta i la força que necessita per no decaure, ja que el camí és dur, però junts i ateses les experiències personals de tots amb la malaltia mental sumem els esforços, a més a més amb la fortalesa que ens dóna el que alguns siguem també familiars d’altres malalts mentals.

Desitgem que si no aconseguim el despatx, almenys els ciutadans han pogut veure que no ens importa donar la cara, que és la manera de normalitzar la malaltia mental que avui dia és com una altra malaltia crònica més, si tenim l’atenció adequada: reuma, diabetis, colesterol…
estant atents a les lleis, disposicions, retalls… referents a la discapacitat per trastorn mental perquè no vegem minvats els nostres drets.

En la gravació hem sortit alguns, ja que la resta encara té por al rebuig social: l’estigma que ens acompanya… , sent com som ciutadans com els altres. És el que s’ha de treballar en la societat, començant pels nens. Un projecte que a poc a poc veurà la llum, quan tinguem els mitjans adequats per desenvolupar-lo i en el que portem treballant des de fa dos anys, per al que vam anar a demanar el vistiplau al Departament d’Educació que ens van dir ENDAVANT!