Header image alt text

AMMBAR – Associació de malalts mentals de Barcelona

Associació de malalts mentals de Barcelona

El tema següent és un altre dels que ens preocupen ja que és una altra addicció que pot fer molt desgraciades a les persones afectades i a les seves famílies:

LUDOPATIA

El joc, pot definir-se com qualsevol activitat plaent que facilita l’adquisició de les habilitats necessàries per al desenvolupament òptim d’una persona.

La Ludopatia, és un trastorn de control dels impulsos, reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que el recull en la seva Classificació Internacional de Malalties l’any 1992.

La ludopatia, és una malaltia cerebral, que sembla ser similar a trastorns com l’alcoholisme i la drogoaddicció. És probable, que aquests trastorns, involucrin problemes amb la part del cervell compromesa amb comportaments com el menjar i el sexe.

Aquesta part del cervell es denomina, de vegades, el “centre del plaer” o via dopaminèrgica de la recompensa. En les persones que desenvolupen ludopatia, el joc ocasional porta al joc habitual. Les situacions estressants poden fer que els problemes de joc s’agreugi. La incidència del Joc patològic o ludopatia entre els alcohòlics és major que entre la població que no té cap problema d’addicció.

Les persones que pateixen de ludopatia, moltes vegades, se n’avergonyeixen i intenten que els altres no s’assabenten del seu problema. L’Associació Nord-americana de Psiquiatria (American Psychiatric Association) defineix la ludopatia com “el comportament que consta de cinc o més dels següents símptomes:

- Passar molt de temps pensant en el joc, com experiències passades o formes d’aconseguir més diners amb què jugar

- Necessitat d’apostar quantitats cada vegada més grans de diners per sentir excitació
- Haver tingut molts intents infructuosos per jugar menys o deixar de jugar
- Sentir-se inquiet o irritable en tractar de jugar menys o deixar de jugar
- Jugar per escapar dels problemes o de sentiments de tristesa o ansietat
- Apostar majors quantitats de diners per intentar recuperar les pèrdues prèvies
- Mentir sobre la quantitat de temps o diners gastada en el joc
- Cometre delictes per aconseguir diners per jugar
- Perdre la feina, una relació o oportunitats en els seus estudis o en la seva carrera a causa del joc
- Necessitat de demanar diners prestats per sobreviure a causa de les pèrdues ocasionades pel joc “.

Les fases de l’evolució de la malaltia són:

1. “Fase de guanys o aventurera”, el joc es veu com una activitat divertida i excitant, i sol unir-se a la famosa “sort del principiant”, ja que s’aconsegueixen alguns premis, i es forja la idea que es té una certa habilitat o sort especial “, la creixent excitació, fa que el jugador aposti cada cop més diners. La idea irracional subjacent és. “Controlo el atzar”, i això provoca una pujada de l’autoestima i l’admiració dels amics o entorn, amb la qual cosa ja comença el reforç positiu. Pot durar mesos o anys.

2. “Fase de Pèrdues”, amb l’objectiu d’aconseguir majors premis, cada cop el malalt arrisca més. Les pèrdues són fruit d’una “mala ratxa” i s’atribueixen a factors externs. Es comencen a demanar préstecs, els episodis de pèrdues no són tolerables, i se segueix apostant per recuperar el perdut. El aconseguir els diners fàcil, a través de préstecs, assegurances, fiances, vendes de coses ràpida, .., a causa del autoengany, (comú en totes les addiccions) ja es considera com un guany, i provoca aquesta sensació d’excitació o “pujada “, i les futures devolucions no són preocupants, ja que es creu que es guanyarà diners suficients per tornar sense problema. Es comença a mentir i estar menys temps amb la família, menys concentració i productivitat en el treball, moltes mentides i manipulació, autoengany i negació del problema.

3. “Fase de desesperació”, s’arriben a préstecs il·legals, intents de suïcidi, els problemes laborals són molt greus, i malgrat això, necessita jugar, fins i tot pot acudir a drogues o l’alcohol, per tapar els problemes i evadir-se.

4. “Fase de desesperança i abandonament”, és la fase final i el jugador ja llença la tovallola i segueix jugant malgrat haver-ho perdut tot. En aquest supòsit, ja és necessari un ingrés en un centre de tractament d’addiccions.

Els malalts addictes al joc, tendeixen a patir greus problemes econòmics, socials i legals, que poden abastar des de la fallida, el divorci, la pèrdua de la feina i fins i tot, passar un temps a la presó. L’estrès i l’excitació del joc, poden portar a atacs cardíacs, en persones en risc de presentar aquesta malaltia. El fet d’obtenir el tractament cognitiu-conductual que apliquem en Andasol, ajuda a prevenir i evitar aquests greus problemes. Igual que l’alcoholisme o la drogoaddicció, la ludopatia representa un trastorn crònic que tendeix a empitjorar si no el tracta.

Els ludòpates o jugadors patològics tenen altes taxes de prevalença de patir un trastorn de pànic. Es manifesten com una sensació de desrrealización, taquicàrdia, apnea, entumiment i formigueig acompanyat d’una sensació molt intensa de mort o desmai imminent.

El tractament de les persones amb addicció al joc comença amb el seu propi reconeixement del problema. Atès que la ludopatia s’associa a vegades amb la negació del problema, moltes vegades aquestes persones es neguen a acceptar que estan malaltes o que necessiten tractament. La majoria dels ludòpates comencen el tractament sota pressió exercida per altres, més que per haver acceptat voluntàriament la necessitat de tractament.

El nostre tractament inclou visites individuals i teràpies grupals, basades en el Model Minnesota, i centrades fonamentalment en el canvi de la conducta per aprendre a superar la malaltia. El tractament adequat, inclou pautes clares, amb un seguiment continu perquè el ludòpata, no senti la necessitat d’anestesiar les emocions amb el joc, i s’involucra molt a la família o entorn proper en el tractament.

De Andasol Centre terapèutic i de creixement emocional.

Publiquem una altra història en PriPer (en primera persona)

Droga: us puc dir que se surt

A l’hora de demanar ajuda per part de les persones, hem de tenir en compte que mai ens van a descriure la història d’una forma periodística, amb tot luxe de detalls: donen coses per suposades, utilitzen falques, frases fetes, no solen dir com se senten, donen dades poc o gens importants, de vegades ens posen a prova abans d’explicar algun tema una mica dur i escabrós. Amb una bona capacitat d’empatia podem detectar tot això i aprofundir i aprofundir en aquells aspectes que realment són importants en la història del malalt (usuari).

És molt important que percebi que l’entenem, doncs li va i ens facilitarà que confiï professionalment en nosaltres; autenticitat, suposa expressar-se de forma oberta, clara i sincera opinions i emocions, i a més fer-ho de la manera adequada i en el moment oportú .

Si ens posem a la pell d’algú (com jo en el seu dia) que demana ajuda, entendrem la situació de vulnerabilitat en què es troba. Inseguretat, pors, desconfiança, por el que els altres puguin pensar, malestar, … són sentiments molt comuns en les persones que ens visiten. Crear un ambient que permeti sentir-se respectat, escoltat, no jutjat, és una condició perquè un se senti lliure d’expressar-se.

Les habilitats de comunicació són importantíssimes. Es poden aprendre i entrenar-se: per exemple l’escolta activa, l’empatia, …

Em baso en la meva pròpia experiència i en les diferents consultes i ingressos en plantes d’alguns Hospitals (Psiquiatria) amb altres persones afectades per un altre tipus de malalties, en el seu tracte, en els meus records … en els metges que han passat per la meva vida, la seva forma d’entendre i tractar el problema, els meus intents de suïcidi; estar 4 dies lligat a un llit per no lesionar a ningú, ni a mi mateix … Tot això m’ha fet estudiar, aprendre i avaluar, en la meva pròpia experiència, què m’ha servit per ser on sóc ara, traient el cap i comprenent al malalt com jo i, d’aquesta manera, entendre’l i atendre’l quan calgui, sense presses i amb molta paciència. Els meus errors els avaluo i els estudi per saber el com? i el per què?

Em dec als altres. Jo un dia vaig esperar molt i vaig rebre poc. “ESTAVA MOLT MALALT AMICS”. El que sí us puc dir és que se surt. Siguem positius.

També cal recordar-se dels que van morir en l’intent, i això t’ha id’nfondre més força per entendre el problema i les seves dimensions, i el grau de compromís al qual estem disposats, ja que no és gens fàcil i cal guardar el rancor i treballar pel proïsme.

Publicat per Fernando Reyes Crespo el 19 juliol 2013 a Sociopolítica

Sobre Fernando Reyes Crespo

Llicenciat en Dret i Terapeuta en Drogodependència i el més important per a nosaltres: és el nostre amic i està disposat a col·laborar desinteressadament (Fernando no sé si això t’agrada que ho escrivim però per a nosaltres és molt important. Gràcies)

Com afecta el consum de cànnabis a l’àrea del cervell que coordina moviments.

El consum crònic de cannabis altera la coordinació motora. El THC provoca una inflamació al cerebel, l’àrea del cervell que coordina els moviments i responsable de l’aprenentatge motor. EFE. 2013.06.29 – 16:46 h

Un grup d’investigadors de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) han fet públic aquesta setmana que han descobert el mecanisme cerebral que altera la coordinació motora pel consum crònic de cannabis. L’estudi, que s’ha publicat aquesta setmana a la revista Journal of Clinical Investigation, ha demostrat que l’exposició crònica a la principal substància psicoactiva del cànnabis, el delta9-tetrahidrocannabinol (THC), provoca una inflamació al cerebel, l’àrea del cervell que coordina els moviments i responsable de l’aprenentatge motor. Segons ha explicat un dels investigadors del projecte, Andrés Ozaita, fins ara se sabia que el consum crònic de cannabis causa una disminució dels receptors de cànnabis, que estan presents en gairebé totes les parts del cervell i fan funcions diferents. Aquests danys són reversibles si s’interromp el consum de cànnabis i s’utilitzen fàrmacs inhibidors de la micròglia.

Amb aquesta nova investigació, han aconseguit demostrar que aquesta disminució dels receptors de cànnabis provoca un “ambient neuroinflamatorio” al cerebel, ja que s’activa la micròglia, un conjunt de cèl·lules considerades com el sistema immunitari del cervell. La micròglia, que normalment està en latent, s’activa davant el THC de la mateixa manera que quan hi ha un dany cerebral, de manera que es produeix una inflamació que impedeix el correcte funcionament del cerebel. L’estudi s’ha realitzat en ratolins de laboratori, que després de l’exposició al cànnabis, manifestaven problemes “lleus” de coordinació motora, segons ha explicat Ozaita.

Aquests danys són reversibles perquè la investigació ha demostrat que si s’interromp el consum de cànnabis i s’utilitzen fàrmacs inhibidors de la microglia, els problemes de coordinació motora es redueixen o desapareixen completament.

Segons els científics, aquest mecanisme cerebral podria funcionar igualment amb els humans ja que està demostrat que el consum crònic elevat de cànnabis provoca també problemes de coordinació fina i una disminució del nombre de receptors de cànnabis, de manera que l’únic que falta per demostrar és que la micròglia s’activa també.

El treball de recerca ha estat elaborat pels científics Laura Cutando, Arnau Busquets-Garcia, Emma Puighermanal, Maria Gomis-González, José María Delgado-García, Agnès Gruart, Rafael Maldonado i Andrés Ozaita.

Publicat a 20minutos.es

Trastorns la qual gravetat va des de la intoxicació no complicada i el consum perjudicial fins a quadres psicòtics i de demència manifestos.

Tots ells són secundàris al consum d’una o més substàncies psicòtropes (tot i que hagin estat prescrites per un metge).