Header image alt text

AMMBAR – Associació de malalts mentals de Barcelona

Associació de malalts mentals de Barcelona

Publiquem una altra història en PriPer (en primera persona)

Droga: us puc dir que se surt

A l’hora de demanar ajuda per part de les persones, hem de tenir en compte que mai ens van a descriure la història d’una forma periodística, amb tot luxe de detalls: donen coses per suposades, utilitzen falques, frases fetes, no solen dir com se senten, donen dades poc o gens importants, de vegades ens posen a prova abans d’explicar algun tema una mica dur i escabrós. Amb una bona capacitat d’empatia podem detectar tot això i aprofundir i aprofundir en aquells aspectes que realment són importants en la història del malalt (usuari).

És molt important que percebi que l’entenem, doncs li va i ens facilitarà que confiï professionalment en nosaltres; autenticitat, suposa expressar-se de forma oberta, clara i sincera opinions i emocions, i a més fer-ho de la manera adequada i en el moment oportú .

Si ens posem a la pell d’algú (com jo en el seu dia) que demana ajuda, entendrem la situació de vulnerabilitat en què es troba. Inseguretat, pors, desconfiança, por el que els altres puguin pensar, malestar, … són sentiments molt comuns en les persones que ens visiten. Crear un ambient que permeti sentir-se respectat, escoltat, no jutjat, és una condició perquè un se senti lliure d’expressar-se.

Les habilitats de comunicació són importantíssimes. Es poden aprendre i entrenar-se: per exemple l’escolta activa, l’empatia, …

Em baso en la meva pròpia experiència i en les diferents consultes i ingressos en plantes d’alguns Hospitals (Psiquiatria) amb altres persones afectades per un altre tipus de malalties, en el seu tracte, en els meus records … en els metges que han passat per la meva vida, la seva forma d’entendre i tractar el problema, els meus intents de suïcidi; estar 4 dies lligat a un llit per no lesionar a ningú, ni a mi mateix … Tot això m’ha fet estudiar, aprendre i avaluar, en la meva pròpia experiència, què m’ha servit per ser on sóc ara, traient el cap i comprenent al malalt com jo i, d’aquesta manera, entendre’l i atendre’l quan calgui, sense presses i amb molta paciència. Els meus errors els avaluo i els estudi per saber el com? i el per què?

Em dec als altres. Jo un dia vaig esperar molt i vaig rebre poc. “ESTAVA MOLT MALALT AMICS”. El que sí us puc dir és que se surt. Siguem positius.

També cal recordar-se dels que van morir en l’intent, i això t’ha id’nfondre més força per entendre el problema i les seves dimensions, i el grau de compromís al qual estem disposats, ja que no és gens fàcil i cal guardar el rancor i treballar pel proïsme.

Publicat per Fernando Reyes Crespo el 19 juliol 2013 a Sociopolítica

Sobre Fernando Reyes Crespo

Llicenciat en Dret i Terapeuta en Drogodependència i el més important per a nosaltres: és el nostre amic i està disposat a col·laborar desinteressadament (Fernando no sé si això t’agrada que ho escrivim però per a nosaltres és molt important. Gràcies)

Hem pensat posar el text següent en agraïment a uns amics per no deixar-nos de donar suport en cap moment. Amb el text sobren les paraules. Aquí estem i ho sabeu. Tots som lliures i tu també. Això va dirigit a ells i a qui ho llegeixi.

Mana el porro a la porra

Tens ja problemes amb les drogues? No ho dubtis, DEMANA AJUDA.

El títol d’aquesta carta no és invent meu, no pretenc ser original. El vaig escoltar per primera vegada en la tonada d’una cançó cristiana. Em va cridar l’atenció perquè és una expressió una mica provocativa, que bé pot donar-nos peu per abordar el problema moral de la relació dels joves amb les drogues. Poc importa que sigui botelló, porros, ratlles, pastilles, etc. Ja t’imagines del que vull parlar.

Amb freqüència, parlem de vosaltres els joves i dels vostres problemes. Sou objecte d’esperança i de preocupació per a molts de nosaltres. Però potser ens falta parlar directament amb vosaltres. El cas és que aquesta carta ha caigut a les teves mans d’una forma o una altra… El cas és que has consumit drogues alguna vegada, o almenys t’ho han proposat, o qui sap! si ets consumidor esporàdic o habitual … Del que sí estic segur és que has vist les drogues de prop i de que tens coneguts que les consumeixen.

No hi ha problema?

No és qüestió de mirar a una altra banda o de ficar el cap sota l’ala. Aquí hi ha un problema molt gros. Al mes de setembre es va donar a conèixer la dada, que Espanya és el país europeu que lidera el rànquing de consum de drogues. En els últims deu anys el consum de cocaïna s’ha multiplicat per quatre i el de cànnabis s’ha duplicat. Per si fos poc, l’edat d’inici en la droga és cada vegada més primerenca.

Els problemes originats són forts i de molts tipus: psiquiàtrics (esquizofrènies, psicosis, depressions …), psicològics (desinhibició, manca de reflexos …), físics (gana desmesurada, propensió a atacs de cor, problemes respiratoris … ), familiars, afectius, laborals, escolars, d’amistats, etc.

Però, des del meu punt de vista, el prisma principal des del qual ha de ser abordat el consum de les drogues és el moral. A mi no m’agradaria que un jove decidís deixar les drogues, pressionat només per motius mèdics, laborals, policials, familiars, etc. Totes aquestes coses, tot i ser importantíssimes, són externes, i no servirien de gaire si no descobrim el “bé moral”, com la raó principal de les nostres decisions. Imagino que et preguntaràs què és el bé moral … Tingues una mica de paciència i intentarem explicar-ho.

No estem davant de la droga de la curiositat

Els començaments de la droga van poder ser atribuïbles a la curiositat pel desconegut, al morbo d’allò prohibit, etc. Avui dia, però, no crec que ningú entri al món de la drogues per “desinformació” o per mera “curiositat”. Als nens, des de petits, se’ls parla del tema i, segons van creixent, veuen al seu voltant, amb els seus propis ulls, les desastroses conseqüències que comporta. No obstant això, la mera informació, per si mateixa, no ha estat capaç d’aturar aquesta “epidèmia”.

Tampoc estem avui davant la droga de la rebel·lia

Hi va haver un temps en què la droga es va poder veure acompanyada de connotacions contestatàries. Era la droga de la rebel·lia i la insubmissió, amb especial incidència en el món hippie i en altres moviments radicals. Han passat aquells temps. Avui en dia fumar-se un porro, lluny de ser un signe de rebel·lia, és signe d’integració i submissió a la cultura dominant.

El problema que avui es planteja és molt diferent del de la lluita rebel per la llibertat que en un temps va moure masses. Ja tenim la llibertat, i ara, què fem amb ella?

Droga de la “manca de sentit”

La droga dels nostres dies s’imposa per defecte, vull dir, per falta d’ideals ferms i transcendents. És com si l’organisme estigués baix de defenses, i llavors agafa fàcilment qualsevol virus que camini per aquí solt. Ens falta afirmar-nos en el sentit de la nostra existència, caure en el compte que la nostra vida respon a una vocació.

Aquesta és la qüestió clau: La qüestió del sentit. ¿Per què tants sacrificis, metes, obstacles, aclaparaments? Difícilment se li pot demanar a algú que se sacrifiqui en el dia a dia, si no li ha estat mostrat el sentit de la seva existència. Només quan descobrim que venim de l’amor i que tornem a ell, vencent el sofriment i la mort, és quan podem donar el millor de nosaltres mateixos.

Aquest és el bé moral de l’home: descobrir la seva vocació a l’amor i lliurar-se a ella. Com comprendràs, les drogues no tenen lloc en aquesta perspectiva.

Hi ha la temptació. La carn és feble

Però, amb això, no vull dir-te que aquí l’important sigui tenir les idees clares, i que amb això ja estigui tot solucionat. Per desgràcia, les coses no són tan senzilles. Els nostres ideals conviuen amb les nostres debilitats. De la qual cosa es dedueix que hem de disposar-nos a la batalla espiritual. Qui no lluita, sucumbeix espiritualment. Això és segur.

Se’ns diu enganyosament que “cal ser espontanis, deixar-se portar pels propis impulsos …”, oblidant que hi ha dins de cada un de nosaltres una tendència espontània a l’egoisme, reforçada pels vicis que hem anat adquirint al llarg de la nostra vida. El principal enemic el tenim a nosaltres mateixos. Qui obre els ulls a aquesta realitat, està en una situació privilegiada per orientar la batalla de la seva vida. No podem identificar “desig” i “voluntat”. Seria un error gravíssim de nefastes conseqüències. És imprescindible exercitar-se en negar-nos a nosaltres mateixos determinats “desitjos”, si no volem patir la tirania del nostre propi caprici.

Jo, personalment, no conec ningú que s’hagi iniciat en les drogues després d’una decisió madura i lliure. Més aviat, he escoltat expressions com les següents: “comences a la babalà”, “per quan vols adonar-te …”, etc. En el món de les drogues, no et condueixes, sinó que ets arrossegat.

Enmig del foc i sense cremar-te?

Una temptació, i no petita, és la tendència a complaure al món que ens envolta. Sol ocórrer, curiosament, que el mateix jove que tendeix a ser un inconformista en el si familiar, però, després passi a ser complaent, a ser un “enrotllat” al carrer. Et proposo per a la teva meditació aquest pensament que recentment llegia en un llibre: “Qui no estigui disposat a donar l’esquena al món, es portarà la sorpresa que en poc temps el món li donarà l’esquena a ell”.

Encara que ens sol humiliar l’reconèixer-ho, l’entorn ens influeix bastant més del que suposem. L’ambient “ens fa”, de la mateixa manera que nosaltres fem l’ambient. No és prudent suposar que anem a estar habitualment enmig del foc, sense cremar-nos.

Com a persones humanes hem d’acostar al necessitat. I qui més necessitat que el que pateix l’esclavatge de les drogues! Però, no ens enganyem, aquest acostament convé que ho busquem en la intimitat de la trobada personal. No t’ha passat algun cap de setmana, que t’hagis sentit fora de lloc per veure’t enmig d’un ambient en què tots estan “morats”? Difícilment podrà ser aquest el moment per fer amistats sinceres o per ajudar algú.

La caritat ens impulsa a fer-nos presents o absentar, discernint quan la nostra presència ajuda de forma eficaç, o, quan, per contra, va a resultar a comodí per “normalitzar” comportaments anormals. Quan se’ns demana que siguem “tolerants” amb els companys que es droguen, anem amb compte de no confondre les coses: el que no podem és ser convidats de pedra, en silenci, indiferents davant l’autodestrucció dels nostres propis amics.

Oci i drogues

Una de les característiques principals de la droga en els nostres dies és la seva estreta relació amb la cultura de l’oci. El consum de determinades drogues està quasi indissolublement unit a algunes festes, concerts, etc.

Hi ha una dada que és força clar: que “suporten” o “aguanten” els dies laborables del calendari, sospirant ansiosament per l’arribada del cap de setmana per gaudir al màxim, són els candidats principals al consum de drogues.

Diguem-ho clarament: La felicitat no és fruit únicament de la diversió. En realitat, si no ets feliç dimecres, tampoc ho seràs el dissabte a la nit. El motiu és molt senzill: no és el mateix “ser alegres” que “posar-se alegres”. La felicitat no està a l’abast d’una moneda ni d’una substància química.

N’hi ha que reconeixen que la droga no els fa feliços, però que és l’únic que els consola de no ser-ho … El dolent és que qui recorre al succedani de la felicitat, fàcilment deixa de buscar l’autèntica. Tornem aquí al principi d’aquesta carta: La veritable felicitat depèn que l’home aconsegueixi el seu “bé moral”. Depèn, entre altres coses, que sapiguem integrar les creus de la nostra vida a la vocació a l’amor, per a la qual hem estat creats.

Tens ja problemes amb les drogues? No ho dubtis, DEMANA AJUDA. Més val posar-se un cop vermell, que vint vegades groc. Ja suposem que la teva realitat dista molt de coincidir amb el “gegant dels teus somnis”, però tampoc té res a veure amb el “nan de les teves pors”. Ni una cosa, ni l’altra: ni gegant ni nan. La veritat és que Déu et vol com ets, però et somia diferent. I, saps què? Els somnis de Déu, a diferència dels nostres, es fan realitat!

Hi ha moltes raons per lluitar per la veritable llibertat, per una vida sense drogues. Tantes, com a raons per a l’amor, la fe i l’esperança. Déu no només et demana que deixis la droga, sinó que et dóna la seva “gràcia” per poder fer-ho. I. .. ¿Què és la gràcia, sinó la companyia de Déu que camina al teu costat? No et sentiràs mai sol en aquest camí d’alliberament! – A San Salvador.

Autor: Monsenyor Mons José Ignacio Munilla Aguirre | Font: En Tu confio.org

Copiat d’Alexander Kellman.

Adaptació de Ammbar.