Avui posem aquest article perquè ens puguem posar en el lloc de les nostres famílies, parelles i/o amics que ens volen ajudar.

El podem llegir i després fer una lectura conjunta o no, segons decidim. Així per als que no ho tenen molt clar sàpiguen del nostre dolor. I perquè nosaltres tinguem clar que no som el centre del món de la nostra família, que sapiguem superar el nostre egoisme …

Què pot fer la família d’un depressiu per ajudar?

Que la depressió és una malaltia que causa molt sofriment és alguna cosa que testimonien tots els que l’han patit. També que, per raons de la nostra professió, els acompanyen en aquest dolorós procés. La importància que, en aquestes circumstàncies, adquireix la família com a element de contenció mereix ser destacada. Enmig de l’experiència de desconcert, d’estrès i, freqüentment, d’impotència davant el sofriment en què es debat la persona estimada, es convertirà en un valuosíssim instrument d’ajuda si sap controlar l’ansietat i actuar seguint les pautes que, d’acord al que recomanen els experts, són les més indicades en el tracte amb les persones que pateixen d’una greu depressió. Subratllaré algunes d’elles:

1. – Posar en mans de professionals.
La depressió és una malaltia greu. La intervenció terapèutica sobre el deprimit no pot deixar-se en mans d’aficionats que, amb indicacions, de vegades, contraproduents, creuen poder treure del pou de desolació en què se sent enfonsat. El principi de la sanació passa per persuadir-lo que necessita la intervenció d’especialistes en psiquiatria o psicologia. Convèncer, no sempre resultarà fàcil, però és absolutament imprescindible. El tacte i la delicadesa amb que realitzen aquesta tasca contribuiran a vèncer resistències i superar recels. En qualsevol cas, la família haurà de mostrar-se persistent a això, disposada sempre a acompanyar el malalt a la consulta mèdica i no oposar-se, si així ho aconsellen els professionals, al seu internament.

2. – Ajudar-lo a acceptar la malaltia.
Ningú és culpable de patir una malaltia. Quan aquesta es produeix en una casa, tant qui la pateix com els que l’envolten queden profundament afectats. És difícil per a la persona malalta acceptar la seva condició de tal. Tampoc és fàcil per a la resta de la família. No obstant això, el principi de tot procés terapèutic passa per assumir aquesta situació. Reconèixer el fet, acceptar les limitacions que suposa per al malalt i per al seu entorn, reavaluar la relació emocional que manté amb ell, modificar les expectatives que puguin tenir i ajudar-lo a que, després del natural període de negació, tristesa o ràbia, accepti el que no està a les mans evitar. Si això s’aconsegueix i es manté el propòsit de col·laborar amb els experts en salut mental, s’haurà entrat en la via que conduirà a minorar les conseqüències de la malaltia.

3. – Estar al seu costat.
Els que mai hem experimentat un episodi depressiu tenim dificultats per entendre el grau de patiment, desemparament i pèrdua de sentit en què queda sumit el depressiu. No necessita piadoses recomanacions, ni constants invitacions a que aixequi l’ànim o que posi més de la seva part. Com si això fos una cosa que depèn de la seva voluntat! … Necessita de persones empàtiques que no el jutgin, que li mostrin comprensió, que, senzillament, sàpiguen estar al seu costat.

4.-Respectar els seus silencis.
I fer-li arribar que és conscient del seu pesar i s’està disposat a ajudar-lo. Disposició a escoltar-lo, si vol parlar, i comprensió i respecte, si prefereix guardar silenci. Sense oblidar que la tendència a l’aïllament i la dificultat comunicativa formen part de la simptomatologia del depressiu. És absurd pressionar-lo perquè es mostri expansiu o sociable com si això fos una cosa que estigués al seu abast. Aquestes actituds li tensionen i li fan sentir més sol davant l’evidència que els que l’envolten no semblen adonar-se de les limitacions que li imposa la seva malaltia i del profund dolor que les mateixes li produeixen.

5. – No demanar-li explicacions.
Senzillament, perquè no les pot donar. Tampoc ell sap què li passa. Exigir-és una malaptesa que li provocarà irritació. I que reforçarà la seva convicció de no ser entès. Demanar explicacions racionals per a alguna cosa que res té a veure amb la raó, no és, si em permet la redundància, gens raonable i reforça l’depressiu en la seva experiència de profunda solitud. Lope de Vega que va patir greus depressions, diu: “Si em preguntés a mi mateix quin mal tinc, no sabria contestar-, per molt temps que ho pensés”.

6. – Fugir dels consells.
Les invitacions a que s’animi, a que posi de la seva part, al fet que surti, que es diverteixi, a participar en activitats … són indicacions condemnades al fracàs. Simplement, perquè no està a les mans seguir-les. Referint-se a la seva experiència terapèutica, recordava el Dr Vallejo Nájera que gairebé tots els que han patit una depressió referien, passat el temps, l’angoixa que els produïen aquestes consignes dictades per la bona fe dels seus cercles pròxims. Sense entendre que el bloqueig que pateix el porta a veure qualsevol tasca, per rutinària o insignificant que sembli, com una càrrega aclaparadora.

7. – No pressionar.
D’aquí la importància d’evitar consignes en aquest sentit. La depressió, ja ho vam dir, no és una cosa que es triï. Tampoc alguna cosa la superació depengui de la lliure voluntat. Insistir perquè es comprometi amb activitats amb les que no se sent còmode resulta contraproduent. Ho explica gràficament, de nou, Vallejo Nájera: “La depressió impossibilita per al gaudi de res. Si el porta a una pel·lícula còmica, ‘li vaig portar per veure si reia una mica’, només percebrà l’enorme esforç que li costa sortir de casa, que no és capaç de seguir l’acció del film perquè es fatiga la seva atenció, que els altres riuen i el roman indiferent i que tendeix a embadalir donant voltes als seus negres pensaments sense atendre a la projecció. Si passa això en alguna cosa passiu i agradable com veure una pel·lícula còmica, podem deduir com queda aixafat si se l’obliga a anar a la feina, a enfrontar-se amb un problema o una àrdua tasca per a la qual se sent incapacitat”.

8. – Transmetre esperança.
La vivència depressiva és, ho venim dient, difícilment definible. La pena, la desesperança, l’angoixa, la desgana, la sensació d’impotència s’amalgamen en el més profund de l’ànima i fa que qui experimenta tan desassossegants emocions, es percebi com en un carreró sense sortida, com en una fosca masmorra de la qual mai podrà ser alliberat. Els que li són més propers sempre podran oferir-li una mica d’esperança. I fer-ho amb legítima coherència persuadiéndole que, encara que en aquests moments no pugui entendre, sí que hi ha sortida d’aquesta presó i llum al final del seu túnel. La depressió és una malaltia tractable i qui segueix les pautes que li marquin els professionals pot abraçar la legítima esperança que arribarà la millora.

9. – Reforçar positivament.
Tret rellevant del depressiu és el seu dèficit d’autoestima. Tendeix a ignorar els seus llums i a recrear-se en les seves ombres, a recordar els seus fracassos i a passar per alt les ocasions en què li va somriure l’èxit, a destacar els seus defectes i subratllar les seves debilitats, obviant les seves virtuts i els mèrits contrets al llarg de la seva vida . En aquestes circumstàncies, el paper de la família és clau per ressaltar les seves qualitats, posar en valor les múltiples capacitats que atresora i, per sobre de tot, el molt que, malgrat les dificultats del moment present, ell o ella signifiquen per als qui tant els volen.

10. – Cuidar-se a si mateix.
Una darrera consideració. Conviure amb el depressiu és tot menys fàcil. Els estats anímics són, per poc que un es descuidi, contagiosos. Quan són negatius tendeixen a generar, en el seu entorn, vivències profundament doloroses i emocions contradictòries de difícil maneig. Cuidar un depressiu és un desafiament no menor per al qual cal saber preparar i davant el qual un ha de protegir-se. No és fàcil conviure i cuidar d’algú que s’ha instal·lat a la tristesa, que pot tenir comportaments no fàcils d’entendre i amb qui la comunicació és sempre complicada.
En aquestes circumstàncies convindrà fer-se càrrec de les preocupacions i sentiments dels diferents membres de la família, se suport mutu i intentar controlar les situacions generadores d’estrès. L’atenció al deprimit no pot absorbir tots els seus recursos afectius de manera que es descuidi el “autocura” de tots i cadascun dels integrants de la família. És un greu error deixar-se atrapar pel dur ofici de cuidador, eliminant espais en què es puguin atendre les pròpies necessitats. Qui no sap cuidar difícilment podrà ser un bon agent d’ajuda. Acabarà culpabilitzant al malalt, perpetuant la situació de la que pretenia alliberar-lo. Vetllar, doncs, per un mateix, lluny de ser una expressió d’egoisme, constitueix sempre una garantia d’eficàcia en el tractament del familiar malalt.

JOSÉ MARÍA JIMÉNEZ RUIZ
Terapeuta familiar i vicepresident del Telèfon de l’Esperança