Som un grup que desitja que la malaltia mental sigui reconeguda socialment
No queremos seguir siendo invisibles !Luchemos contra el estigma!
L’altre dia diversos companys vam ser testimonis d’un fet que potser a altres persones els hagués passat per alt, ja que era una mena de broma que uns companys li feien a un altre … anaven darrere d’ell imitant la seva forma de caminar força femenina … eren nens de 10 o 12 anys …
Vam parlar una mica a les criatures tot i sabent que podien respondre’ns no amigablement, els nens d’avui dia són així i més en una ciutat, van ser unes paraules puntuals que creiem els van fer recapacitar.
Després ens vam quedar parlant del mal que sense voler la societat li fa a gais i lesbianes. De que hi ha moltes persones que porten la seva condició sexual patint en silenci, per por a l’estigma social que encara existeix i que igual que nosaltres, són “carn de canó” per ser pacients de psiquiatres i psicòlegs, per tot el que la seva condició sexual reprimida els porta camí de depressions i intents de suïcidi … a més i a més i igual que nosaltres suportant de vegades la incomprensió familiar.
Això em va fer recordar un episodi viscut a la Universitat. A meitat de curs i durant una classe un alumne va demanar, per favor, al professor, de parlar a tots, el que va dir mai se m’ha oblidat i quan ho recordo em segueixo emocionant. Quan es va aixecar per parlar, hi va haver una riallada general … llavors amb un nus a la gola, una veu gutural però amb gran valentia va dir a tots, sí, riure si voleu, però vull que sapigueu que jo he nascut així i així seguiré sent doncs res em farà canviar ja que va amb mi. Tota la vida patint les gràcies dels companys però avui m’he dit o parlo o no torno, ja que és tant el dolor que porto que ja no puc aguantar una humiliació més. Necessito ser acceptat com Déu em va fer i no com voleu veure’m, he intentat dissimular el que no sóc però no sempre m’ha sortit i això ha representat més rialles i bromes … m’heu fet patir tant que per a mi la vida ha arribat un moment que no té sentit, així no vull viure. Si us plau, per ser diferent no sóc més dolent o inútil que qualsevol altra persona, deixeu-me viure en pau, que mai he fet mal a ningú … En aquest moment la classe sencera es va aixecar i tot van ser aplaudiments, a partir d’aquest moment va ser un company més … a ningú li va importar que tingués “molta ploma” i que la seva veu fos més aflautada, era un company més.
Des d’Ammbar volem posar-nos de part del que també pateix estigma social igual que nosaltres, encara que poc a poc ells van tenint la sort de ser admesos, gràcies a l’ajuda que els han brindat potser inconscientment, que personatges populars hagin admès públicament la seva homosexualitat com una cosa normalitzada.
Nosaltres encara no tenim un personatge popular espanyol que digui “tinc un trastorn mental”, encara que el més recent que sabem és d’una actriu internacional, escocesa, que ha admès tenir un trastorn bipolar, Catherine Zeta-Jones. Gràcies valenta!