Copiat de La Vanguardia digital

“Atenem molts ciutadans que fantasiegen amb desaparèixer”
El psiquiatre i director de l’Observatori de Salut Mental de Catalunya explica quin tipus de problemes mentals està provocant la crisi

Sanitat | 07/06/2013 – 00:00 h | Darrera actualització: 07/06/2013 – 11:08 h

Consells per fer front psicològicament la crisi – El psiquiatre Josep Moià ofereix tres consells per aconseguir superar els problemes econòmics de manera saludable

 RAQUEL QUELART 

La salut mental de la població ha empitjorat respecte a abans de que comencés la crisi: les depressions han augmentat un 19%, l’ansietat, un 8,4%, i els problemes relacionats amb l’abús de l’alcohol, un 4,6%. Les xifres es desprenen d’un estudi realitzat per un equip d’investigació de la Universitat de les Illes Balears (UIC) dirigit per Margalida Gili Planas i Miquel Roca Bennàsar. A aquests trastorns mentals se suma també l’increment de la taxa de suïcidis, tal com indiquen els experts. Motius suficients com per celebrar el Congrés Català de Salut Mental, una trobada que té lloc al Cosmo Caixa de Barcelona aquests dies i que aglutina especialistes de diferents disciplines.
Entre els professionals que participen en el congrés, destaca Josep Moià, coordinador de l’Observatori de Salut Mental de Catalunya (OSAMCAT) i psiquiatre del Centre de Salut Mental del Parc Taulí de Sabadell. Moià, amb una carrera professional de 32 anys, coneix de prop com les dificultats econòmiques que travessen moltes famílies estan deteriorant greument les seves ments.

- Quins són els trastorns mentals que més afecten la població espanyola en relació a la crisi?
- El concepte de trastorn mental és poc precís científicament, per això prefereixo parlar de patiment mental. L’angoixa i la tristesa – depressió són els estats anímics que predominan actualment.

- Què és l’angoixa?
- És un estat emocional que sorgeix quan algú se sent amenaçat. Per exemple, moltes persones amb la crisi pensen: “Quan torni de vacances l’empresa estarà oberta? Hi haurà un ERO? Em seguiran mantenint en el lloc de treball? Em baixaran el sou? Podré continuar pagant la hipoteca? “.

- Quan sorgeix la tristesa?
- Aquest estat emocional, que pot acabar en depressió, sorgeix davant la pèrdua, és a dir, quan la persona ja ha perdut el seu lloc de treball, el seu habitatge, les seves relacions familiars s’han vist truncades, la seva relació de parella s’ha trencat, els seus fills no acaben d’entendre la situació. Se senten culpables.

- ¿I què més senten?
- Hi ha una sèrie de pensaments que s’acompanyen d’una profunda tristesa, d’una vivència de fracàs personal perquè el projecte de vida ha quedat truncat, i això en algunes persones amb unes determinades condicions emocionals pot acabar sent un trastorn. Però la majoria de les vegades no arriba a ser-ho, encara que produeix un intens patiment en el ciutadà.

- Quines són les classes socials més afectades per aquests problemes psicològics?
- Els serveis socials ens expliquen que el perfil de ciutadà que atenen ha canviat. Abans estaven acostumats a tractar població immigrant poc qualificada o població autòctona en situació de gran pobresa o greus problemes de salut. Ara, s’estan trobant amb titulats universitaris, altament qualificats, que tenien uns nivells d’ingressos econòmics importants i que d’un dia per l’altre han vist la seva carrera absolutament truncada.

- ¿Què senten aquests ciutadans?
- Alguns fan front a la situació amb força inventiva o, fins i tot, es plantegen que si no poden trobar una sortida professional a Espanya, marxaran a un altre país. Però, per a altres suposa un catacrack del qual van a tenir serioses dificultats per poder sortir perquè es veuen amb escassos recursos subjectius per poder fer front a aquesta situació.

- I són més vulnerables a patir greus problemes psicològics …
- Cada dia a les nostres consultes atenem molts ciutadans que fantasiegen amb deixar de pensar, amb desaparèixer. Alguns ho aclareixen amb molta precisió: “Miri doctor, no és que jo vulgui suïcidar, és que vull desaparèixer, vull entrar en un estat que m’al·liberi d’aquest patiment constant que tinc cada dia, és que quan em desperto al matí no em aixecaria del llit “. Aquests relats no apareixen en les estadístiques, però ens estan indicant que hi ha un nivell de patiment emocional intensíssim.

- De fantasiejar amb desaparèixer a la decisió de suïcidar quina distància hi ha?
- Diria que poca. En l’àmbit de la salut mental atenem a persones que s’han pres 20 comprimits d’ansiolítics. Aquests intents no arriben a posar en perill la vida d’una persona, encara que ens els prenem molt seriosament. Després tenim persones que defenestran, que salten per la finestra, o mostren altres tipus de comportaments suïcides gravíssims i de resultats tràgics. Per tant, hem d’intervenir per evitar que aquestes conductes arribin a comportaments parasuïcides o suïcides.

- ¿Han augmentat els suïcidis?
- Pensem que hi ha un increment, però les xifres són poc fiables perquè, entre altres coses, a vegades hi ha suïcidis que no són registrats com suïcidis, sinó com morts accidentals.

- ¿Per què passa això?
- En alguns casos és difícil dilucidar si la mort ha estat per suïcidi, encara que a vegades tenim indicis importants per considerar que aquesta persona ha decidit posar fi a la seva vida, tot i que no hagi escrit una carta o hagi donat informació clara sobre les seves intencions. Hem de tenir-ho molt clar.

- ¿Però el seu entorn els haurà vist més deprimits del que és habitual?
- Estem acostumats a pensar que la persona que se suïcida dóna pistes, de vegades sí, però a vegades no dóna pràcticament cap pista. La clàssica persona que diu “ara torno, vaig a prendre un cafè al bar” i no torna. És un aspecte que hem de valorar.

- ¿Quin consell li dóna a les persones que el seu major desig és deixar de patir per la crisi?
- Quan un problema s’afronta des d’una perspectiva estrictament individual, difícilment un va a disposar dels recursos emocionals i subjectius necessaris per a resoldre’l. Nosaltres aconsellem a les persones que no s’aïllin a casa, que no abandonin els vincles socials, que intentin mantenir vives les seves relacions familiars. El suport dels altres és fonamental. Per exemple, els diem “surti a passejar amb la seva parella”.

- Tan senzill …
- No, és que hi ha persones que han deixat de fer-ho, és a dir, hi ha una resposta força generalitzada a l’aïllament, a relaxar l’actitud personal respecte a la relació de parella. I això no és bo perquè la inhibició el que afavoreix és un efecte de caiguda subjectiva; qualsevol cosa es converteix en una muntanya. Deixar-se portar pel desànim és negatiu, condueix directament a la depressió.

- Hi ha més parelles que es trenquen per la crisi?
- Sí, o es deterioren considerablement. Un símptoma preocupant, i que veiem de manera freqüent, és quan un membre de la parella culpa a l’altre de la situació en què estan. Com a professionals, el primer que hem de fer és reconduir aquesta situació: passar de la culpa a la responsabilitat. La culpa és estèril, mortifica, no permet actuar.

- Quan hi ha una situació difícil i intentem sortir com sigui d’ella i posem voluntat d’alguna manera ens sentim menys culpables …
- Actuar és fonamental, és fer front a la culpa i reconduir i, per tant, col·locar en una posició de responsabilitat, que vol dir fer-se càrrec de les seves decisions i de la situació que li està afectant, per exemple, presentar una denúncia per haver estat estafat.

- Com estem veient amb el tema de les hipoteques, les participacions preferents …
- Totes les accions que estan emprenent les persones afectades per les preferents, la plataforma d’afectats per la hipoteca, els iaioflautes, són actuacions responsables. Quan aquestes persones s’uneixen i es posen en acció, el sofriment baixa, la culpa passa a un segon terme i l’estat de desànim també millora.

- Les plataformes ciutadanes estan fent un bé a la salut mental de la ciutadania?
- Indiscutiblement, estan fent prevenció en salut mental.

- Hi ha una relació directa entre casos de desnonament i suïcidis?
- Sí, és que quedar-se sense treball és duríssim, però quedar-se al carrer, dormir sota el cel, perdre l’habitatge, perdre tot allò que forma part del projecte vital … Quan un està vivint a casa, sigui de propietat o no, ordena l’espai al seu gust, li dóna un toc personal i fa que formi part de si mateix. A l’habitatge un es projecta i la divinitza, fins i tot, tot i que la tingui desordenada.

- …
- Per tant, quan una persona perd la seva casa està perdent molt més que quatre parets. I hem de ser conscients que això a algunes persones els porta al suïcidi. (…) Intentar pal·liar els efectes d’aquesta pèrdua terrible implica no oblidar aquesta dimensió subjectiva d’aquest espai de vida.

- ¿Què sent una persona quan és desnonada?
- Desesperació total i desesperança perquè ha perdut totes les expectatives, ja no té res, aquesta sensació d’indefensió, de ruptura, de fracàs del seu projecte, desubicació social, desemparament. Molts ciutadans ens diuen que ja no van a demanar ajuda perquè han anat a molts dispositius i en cap han trobat el que sol·licitaven, se senten decebuts. No és només una desafecció política, sinó també una desafecció institucional, que és més greu.

- ¿Per què?
- Si el ciutadà no confia en el sistema sanitari, en els serveis socials, serveis d’ocupació, la desesperacióny l’aïllament condueixen directament a una fractura social total.

- ¿Quines conseqüències tindria això?
- Molta més patologia, més comportaments suïcides i potser violència.

- ¿Els ciutadans de tots els països en crisi econòmica pateixen de la mateixa manera?
- La major part d’estudis en aquesta matèria insisteixen que, més que la situació de pobresa, el que provoca un major increment de problemes socials és la desigualtat social com un dels factors més negatius quant a la salut mental de la població.

- Algunes persones culpen al capitalisme i al sistema financer dels problemes psicològics de les persones. ¿Veu algun fonament en això?
- Sí, perquè, a més, quan parlem de crisi econòmica no hem d’oblidar mai en quin tipus de model social incideix. A vegades poso un exemple que genera cert malestar, va explicar que la postguerra espanyola va ser una situació en què la major part de la població vivia encara pitjor que la d’ara, però amb una diferència fonamental: hi havia projecte, tant per als vencedors com per els vençuts. A més, hi havia la possibilitat que la gent pogués remuntar.

- Però ara …
- El problema és que partim d’un model social basat en l’hiperconsum. Un concep el seu benestar a partir de la seva capacitat per poder accedir a tot un seguit d’objectes prestats com gadgets que incrementen el nivell de felicitat de la població (…) D’altra banda, ha estat un model social que ha renegat del dolor. A la llista dels deu medicaments més venuts a Espanya el 2011, nou són fàrmacs per disminuir el dolor sigui físic o emocional.

- Pose-me’n un exemple.
- Si tenim una situació de pèrdua el sentiment emocional habitual és la tristesa, el perdre el gust per fer el que fèiem habitualment, i això no és cap malaltia, requereix un temps i és necessari passar per aquest període. Intentar incidir psicològicament i químicament sobre això em sembla un disbarat.

- ¿I quina és la conclusió?
- La crisi actual ens ha agafat a tots desprevinguts psicològicament, mancats d’entrenament. La situació econòmica és terrible, però incideix en un model social que no era sostenible i que es basava en unes premisses errònies.

- En quin tipus de model social la gent seria més feliç?
- Un model social més basat en la relació amb els altres i molt menys basat en l’hiperconsum. Algú em deia: “He estat a Cuba, he vist molta misèria, però la gent balla!”. Però nosaltres anem a un restaurant i veiem que la meitat de la gent està connectada al seu mòbil; pugem al metro i l’autobús i tothom està connectat no se sap molt bé a què: hem perdut l’hàbit de la conversa. I és que fins i tot n’hi ha tallers d’habilitats socials per ensenyar a la gent a com relacionar-se!