Header image alt text

AMMBAR – Associació de malalts mentals de Barcelona

Associació de malalts mentals de Barcelona

A Ammbar el següent ens ha semblat molt interessant com a informació. Recordant sempre que no som metges i que qui ha de ser el nostre referent és el metge psiquiatre. Moltes gràcies Dr. Buisán.

La investigació en l’esquizofrènia (I)

Autor: 

Enric Buisán

Dimarts, 4 Juny, 2013 – 13:57

Quan un psiquiatre en la seva consulta li diagnostica a un pacient un trastorn esquizofrènic, és freqüent que el pacient o els seus familiars li preguntin “Doctor, Què és l’esquizofrènia?”.

Tenint en compte l’estigma social que comporta aquesta malaltia i el nivell emocional de la situació no sempre és fàcil trobar la resposta adequada i algunes vegades es recorre a contestar de forma parcial o es deixa per a futures visites. La resposta a la pregunta, d’acord amb l’evidència científica, seria:

L’esquizofrènia és una malaltia genètica i del neurodesenvolupament, que altera els circuits cortico-talamo-cerebel•losos i amb interaccions ambientals. Provoca simptomatologia psicòtica, afectiva, defectual i cognitiva, de tendència progressiva, atribuïble a la neurotoxicitat dopaminèrgica i potser també a la d’altres neurotransmissors

Si analitzem aquesta definició podem esquematitzar-la en el següent quadre:

 

A l’esquerra de l’esquema es representa l’origen de l’esquizofrènia. La genètica desenvolupa una vulnerabilitat a contreure la malaltia que les interaccions ambientals poden desencadenar-la.

En el centre es representa el cervell com l’organisme dels humans on es gesta l’esquizofrènia. L’acció neurotòxica de la dopamina i potser d’altres neurotransmissors que alteren determinats circuits cerebrals, queda evidenciada quan fàrmacs anti-dopaminèrgics aconsegueixen controlar els símptomes de la malaltia.

 

En la part dreta de l’esquema apareixen el conjunt de símptomes que poden aparèixer en els pacients amb trastorn esquizofrènic. Poden presentar-se una gran varietat de símptomes, però cada pacient pateix normalment solament alguns d’ells.

 

Els símptomes de l’esquizofrènia són:

 

  • Símptomes positius: Deliris, al•lucinacions, llenguatge desorganitzat, conducta estrafolària
  • Símptomes negatius:Alògia, afectivitat aplanada, abúlia-apatia, anhedonia, aïllament social
  • Símptomes afectius: Depressió, desesperació, ansietat, agitació, hostilitat, ideació suïcida
  • Símptomes cognitius: Atenció, memòria, funcions executives

 

Diagnòstic de l’Esquizofrènia 

El 18 de maig en Sant Francisco, en el primer dia del congrés anual de la Societat Americana de Psiquiatria (APA) d’aquest any, es va presentar el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals en la seva cinquena versió (DSM-5) (1).

 

Quant al diagnòstic de l’esquizofrènia pràcticament no presenta grans canvis respecte a l’edició de revisada del DSM-IV (2) que es va publicar l’any 2000. Els criteris diagnòstics són els mateixos que en l’edició anterior i tan sols presenta variacions quant al seguiment després d’un any del diagnòstic, especificant si es tracta de:

 

  • Primer episodi actualment en episodi agut, en remissió parcial o en remissió completa
  • Múltiples episodis actualment en episodi agut, en remissió parcial o en remissió completa
  • Amb Catatonia, per indicar si hi ha presència de comorbiditat catatònica
  • Manté els anteriors criteris de: “Episodi continu” i “No especificat”

 

Finalment no s’inclouen els subtipus d’esquizofrènia (paranoide, desorganitzat, catatònic, indiferenciat i residual) que s’indicaven en les versions anteriors, la qual cosa si representa un canvi important.

 

Amb aquest diagnòstic, malgrat l’heterogeneïtat de la presentació dels símptomes, podem agrupar als pacients amb trastorn esquizofrènic en un conjunt si en un extrem considerem als pacients que presenten pocs símptomes i el tractament els estabilitza, i en l’altre extrem als pacients que presenten diversos símptomes greus, especialment símptomes negatius, i que responen parcialment a la medicació o no responen. En aquest grup complet de pacients amb trastorn esquizofrènic podem trobar als aproximadament 70 milions de persones (1 % de la població mundial) que habiten aquest planeta anomenat “La Terra”.

 

Investigació en la esquizofrènia 

Si tornem a l’esquema anterior, tenim tres seccions diferents:

 

  1. Els factors que entren en consideració per contreure la malaltia
  2. Els trastorns que s’originen en el cervell
  3. Els símptomes com a resposta de la malaltia

 

1. Genètica i factors ambientals

 

Sobre el tema de l’Herència Genètica ja hem descrit en anteriors reportatges comentaris sobre els factors genètics que a una persona li poden fer vulnerable a l’esquizofrènia (3). Les recerques en genètica van dirigides actualment a la detecció dels gens de risc per a l’esquizofrènia, les variacions en el nombre de còpies d’aquests gens, les possibles mutacions i l’important paper de l’epigenètica per inhibir o activar aquests gens.

 

Factors desencadenants: S’han detectat diferents factors que poden desencadenar la malaltia en persones vulnerables a l’esquizofrènia. Entre uns altres es consideren els traumes en la infància, pares d’edat avançada, l’emigració, complicacions maternes (infeccions en el segon trimestre de l’embaràs, desnutrició, etc.), complicacions obstètriques (Trauma cranial, hipòxia, néixer a l’hivern – falta de Vitamina D -, etc.), consum de substàncies (especialment el cànnabis), habitar en ciutats, etc.

 

Estudiar la genètica o els factors ambientals que desencadenen el trastorn esquizofrènic és massa ampli i complex, per la qual cosa actualment es busca la seva possible explicació investigant altres factors intermedis que puguin incidir en el desenvolupament del trastorn. Entre aquests factors es troben les variables neuropsicològiques i els conceptes de “sensibilització i endofenotip” (4).

 

Entenem per sensibilització el fet que les persones que s’exposen repetidament a determinats factors d’un risc determinat, amb el temps poden desenvolupar respostes progressivament majors, resultant al final un canvi durador en l’amplitud de la resposta.

 

En persones vulnerables genèticament a patir un trastorn esquizofrènic, factors ambientals repetits, com el consum de cànnabis, els traumes infantils o les situacions d’estrès entre uns altres, poden induir per sensibilització a alteracions en les vies dopaminèrgiques del cervell, en el funcionament neuroendocrí i cognitiu, en patrons d’interacció interpersonal i afectiva, etc. podent tot això derivar en un increment del risc de presentar el trastorn.

 

El concepte de endofenotip fa referència als trets objectius, hereditaris i quantitatius que representen el risc genètic per a trastorns, com l’esquizofrènic, que són d’origen multigènic. Identificar endofenotips és una estratègia útil per investigar les contribucions de la genètica del trastorn, atès que la determinació de les alteracions neuropsicològiques és més fàcil d’investigar que les causes genètiques de la malaltia.

 

2.  Els símptomes com a resposta de la malaltia 

Ja s’han comentat més amunt els símptomes com a resposta al trastorn esquizofrènic i l’última versió dels criteris per al seu diagnòstic

3. Els trastorns que s’originen en el cervell

Però ens havíem saltat l’etapa intermèdia, Què passa dins del cervell del pacient amb trastorn esquizofrènic? Quines alteracions sofreix el seu organisme? Sabem moltes coses sobre genètica i factors ambientals, des de fa temps s’han estudiat a fons els símptomes que es presenten en aquesta malaltia, la valoració de la seva gravetat amb escales, etc. però ens falta encara molta informació sobre el que passa realment en el cervell dels pacients i que els trastorna les seves facultats, els pot fer delirar, tenir al·lucinacions, alteracions del seu comportament, etc.

Quan es van descobrir els primers antipsicòtics (en realitat anti-dopaminèrgics) es va concloure que l’origen de la malaltia era deguda a la hiperfunció de la dopamina en determinats circuits cerebrals.

 

Posteriorment s’ha descobert que aquesta hiperfunció en determinades àrees pot anar acompanyada d’una hipofunciódopaminèrgica en unes altres. A més hi ha pacients que no responen al tractament amb antipsicòtics  ho fan parcialment, la qual cosa sembla indicar que hi ha altres factors que incideixen en l’esquizofrènia a més de la dopamina.

 

Un altre camp de recerca és la cerca de biomarcadors (dades biològiques) que permetin dissenyar un sistema diagnòstic de l’esquizofrènia en substitució del diagnòstic actual en funció dels símptomes. Però a més el descobriment de biomarcadors estan indicant alteracions funcionals, i aporten més informació sobre els trastorns físics i mentals que es produeixen en l’esquizofrènia (5) (6) (7) i (8).

Tornant a l’esquema anterior, les recerques actuals estan aportant nous factors que incideixen en els trastorns que es produeixen en el cervell durant el neurodesenvolupament.

 

Aquests factors alteren la maduració de les neurones, es produeixen desconnexions en determinats circuits, la qual cosa produeix una coordinació neuronal anòmala (9). En propers reportatges repassarem els diferents trastorns que poden afectar el neurodesenvolupament cerebral.

 

Malgrat tots els esforços de recerca i de tots els assoliments, per què negar-ho, el cervell humà contínua sent un misteri. Però segur que el gran l’esforç que es fa en la recerca finalment donarà resultats positius. Recentment comentava en una notícia de forumclínic la creació del Projecte Obama (10), que juntament amb el “The Human Brain Project” de la European Commission, sens dubte fan créixer l’esperança d’obtenir finalment una informació científica sobre el funcionament del cervell i com a conseqüència, de l’origen dels trastorns mentals.

 

De Forum-Clínic

Fundación BBVA

 

El tema següent és un altre dels que ens preocupen ja que és una altra addicció que pot fer molt desgraciades a les persones afectades i a les seves famílies:

LUDOPATIA

El joc, pot definir-se com qualsevol activitat plaent que facilita l’adquisició de les habilitats necessàries per al desenvolupament òptim d’una persona.

La Ludopatia, és un trastorn de control dels impulsos, reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que el recull en la seva Classificació Internacional de Malalties l’any 1992.

La ludopatia, és una malaltia cerebral, que sembla ser similar a trastorns com l’alcoholisme i la drogoaddicció. És probable, que aquests trastorns, involucrin problemes amb la part del cervell compromesa amb comportaments com el menjar i el sexe.

Aquesta part del cervell es denomina, de vegades, el “centre del plaer” o via dopaminèrgica de la recompensa. En les persones que desenvolupen ludopatia, el joc ocasional porta al joc habitual. Les situacions estressants poden fer que els problemes de joc s’agreugi. La incidència del Joc patològic o ludopatia entre els alcohòlics és major que entre la població que no té cap problema d’addicció.

Les persones que pateixen de ludopatia, moltes vegades, se n’avergonyeixen i intenten que els altres no s’assabenten del seu problema. L’Associació Nord-americana de Psiquiatria (American Psychiatric Association) defineix la ludopatia com “el comportament que consta de cinc o més dels següents símptomes:

- Passar molt de temps pensant en el joc, com experiències passades o formes d’aconseguir més diners amb què jugar

- Necessitat d’apostar quantitats cada vegada més grans de diners per sentir excitació
- Haver tingut molts intents infructuosos per jugar menys o deixar de jugar
- Sentir-se inquiet o irritable en tractar de jugar menys o deixar de jugar
- Jugar per escapar dels problemes o de sentiments de tristesa o ansietat
- Apostar majors quantitats de diners per intentar recuperar les pèrdues prèvies
- Mentir sobre la quantitat de temps o diners gastada en el joc
- Cometre delictes per aconseguir diners per jugar
- Perdre la feina, una relació o oportunitats en els seus estudis o en la seva carrera a causa del joc
- Necessitat de demanar diners prestats per sobreviure a causa de les pèrdues ocasionades pel joc “.

Les fases de l’evolució de la malaltia són:

1. “Fase de guanys o aventurera”, el joc es veu com una activitat divertida i excitant, i sol unir-se a la famosa “sort del principiant”, ja que s’aconsegueixen alguns premis, i es forja la idea que es té una certa habilitat o sort especial “, la creixent excitació, fa que el jugador aposti cada cop més diners. La idea irracional subjacent és. “Controlo el atzar”, i això provoca una pujada de l’autoestima i l’admiració dels amics o entorn, amb la qual cosa ja comença el reforç positiu. Pot durar mesos o anys.

2. “Fase de Pèrdues”, amb l’objectiu d’aconseguir majors premis, cada cop el malalt arrisca més. Les pèrdues són fruit d’una “mala ratxa” i s’atribueixen a factors externs. Es comencen a demanar préstecs, els episodis de pèrdues no són tolerables, i se segueix apostant per recuperar el perdut. El aconseguir els diners fàcil, a través de préstecs, assegurances, fiances, vendes de coses ràpida, .., a causa del autoengany, (comú en totes les addiccions) ja es considera com un guany, i provoca aquesta sensació d’excitació o “pujada “, i les futures devolucions no són preocupants, ja que es creu que es guanyarà diners suficients per tornar sense problema. Es comença a mentir i estar menys temps amb la família, menys concentració i productivitat en el treball, moltes mentides i manipulació, autoengany i negació del problema.

3. “Fase de desesperació”, s’arriben a préstecs il·legals, intents de suïcidi, els problemes laborals són molt greus, i malgrat això, necessita jugar, fins i tot pot acudir a drogues o l’alcohol, per tapar els problemes i evadir-se.

4. “Fase de desesperança i abandonament”, és la fase final i el jugador ja llença la tovallola i segueix jugant malgrat haver-ho perdut tot. En aquest supòsit, ja és necessari un ingrés en un centre de tractament d’addiccions.

Els malalts addictes al joc, tendeixen a patir greus problemes econòmics, socials i legals, que poden abastar des de la fallida, el divorci, la pèrdua de la feina i fins i tot, passar un temps a la presó. L’estrès i l’excitació del joc, poden portar a atacs cardíacs, en persones en risc de presentar aquesta malaltia. El fet d’obtenir el tractament cognitiu-conductual que apliquem en Andasol, ajuda a prevenir i evitar aquests greus problemes. Igual que l’alcoholisme o la drogoaddicció, la ludopatia representa un trastorn crònic que tendeix a empitjorar si no el tracta.

Els ludòpates o jugadors patològics tenen altes taxes de prevalença de patir un trastorn de pànic. Es manifesten com una sensació de desrrealización, taquicàrdia, apnea, entumiment i formigueig acompanyat d’una sensació molt intensa de mort o desmai imminent.

El tractament de les persones amb addicció al joc comença amb el seu propi reconeixement del problema. Atès que la ludopatia s’associa a vegades amb la negació del problema, moltes vegades aquestes persones es neguen a acceptar que estan malaltes o que necessiten tractament. La majoria dels ludòpates comencen el tractament sota pressió exercida per altres, més que per haver acceptat voluntàriament la necessitat de tractament.

El nostre tractament inclou visites individuals i teràpies grupals, basades en el Model Minnesota, i centrades fonamentalment en el canvi de la conducta per aprendre a superar la malaltia. El tractament adequat, inclou pautes clares, amb un seguiment continu perquè el ludòpata, no senti la necessitat d’anestesiar les emocions amb el joc, i s’involucra molt a la família o entorn proper en el tractament.

De Andasol Centre terapèutic i de creixement emocional.

Dissenyen un nou mètode per combatre el trastorn obsessiu compulsiu (TOC)

El trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) podria tenir un mètode que ajudi a disminuir els seus efectes en l’ésser humà, ja que científics de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT, per les sigles en anglès) assenyalen que, a través d’un circuit que es pot connectar al cervell, es podrà controlar aquest mal a partir de manar impulsos elèctrics mitjançant un marcapassos, el que permetria que arribessin al cervell.

Aquest estudi va ser posat en pràctica en ratolins, que al tenir una conducta compulsiva, van aconseguir bloquejar aquestes accions i així ajudar els investigadors a identificar patrons d’activitat cerebral que podrien marcar la conducta compulsiva en l’ésser humà i així permetria més precisió per trobar aquesta estimulació cerebral profunda.
Normalment s’utilitzen ansiolítics o antidepressius, la teràpia de comportament, o una combinació de teràpia i medicaments en els pacients, el que els permet controlar aquest trastorn.
L’autor principal de l’article és Eric Burguière, un ex investigador postdoctoral que, juntament amb el seu equip de treball, va determinar que en els ratolins -en controlar l’activitat de les cèl·lules amb la llum- la utilització de optogenètica és clau per poder controlar l’activitat neuronal.
Amb aquests fets ara busquen implementar aquests marcadors d’activitat cerebral en humans i així revelar quan està a punt de començar un comportament compulsiu i atacar aquest mal. Es creu que, inclusivament, aquest mètode podria ser utilitzat per a tractar problemes com la síndrome de Tourette.

Publicat per Edith el 17 juliol 2013 a Disgoo

Font: www.elcisne.org

En Ammbar li hem estat donant moltes voltes a com escriure sobre una de les nostres experiències en “PriPer”, en primera persona, des de la nostra òptica de persones usuàries de Salut Mental i ja estabilitzades.

Sempre deixant clar que parlem en PriPer i no des de l’òptica mèdica.

L’ESQUIZOFRÈNIA

De totes les malalties mentals és la que “pitjor fama” té.
El que “pensa” la societat és que el esquizofrènic és l’endimoniat per excel·lència, el que ha baixat als inferns de tots els temors, el que posseït pels dimonis, és capaç de fer-nos el pitjor dels danys i al que més hi ha que témer, ja que es converteixen en feres … donant per descomptat que és una malaltia incurable i que el millor és tenir als malalts com més lluny millor, per si de cas … i aquestes paraules són les més “boniques” que podem escoltar.

Des Ammbar i en PriPer podem assegurar que DE L’ESQUIZOFRÈNIA TAMBÉ ES SURT. Que podem quedar com amb qualsevol altra malaltia amb una cronicitat estabilitzada, com ara qui té reuma sap que ha d’estar medicat de per vida per tenir qualitat de vida, qui té diabetis, sap que a més del tractament mèdic si ho creuen necessari, de per vida ha de portar un règim alimentari adequat … i així altres malalties de les anomenades “normals”.

Amb aquestes paraules volem donar esperança als nostres companys en la malaltia, si vols pots!, Encara que has de trobar un objectiu per sortir.

I per descomptat enviem un missatge a les famílies, que tant ens volen i tant pateixen per nosaltres pensant sobretot en el nostre futur: Ajudeu-nos a fer-nos forts, per Ammbar en PriPer, que estigueu recolzant és molt important encara que moltes vegades no diguem res, i a vegades siguem “eixuts” amb vosaltres per dir-ho de manera diplomàtica, us necessitem, necessitem la vostra somriure i la vostra confiança. Recordeu sempre que PODEM estabilitzar-nos, amb el tractament mèdic i social necessari a cada cas, sentireu el que sentiu, en el nostre camí amb la malaltia. Quan de vegades diem “aneu” el que volem dir és “no marxeu molt lluny”, la por que ens pot venir se’ns passa més ràpid si sabem que “podem comptar amb vosaltres”.

Ara només ens queda afegir que per PriPer podem dir que no totes les esquizofrènies són iguals, algunes ens fan estar en els núvols de yupi, ens poden fer creure que som els prínceps i o princeses del nostre món i en cap cas volem fer mal als altres. Això ho diem per veure si per fi podem desmitificar aquesta malaltia, que per a nosaltres és una més de les que existeixen.
AMMBAR ASSOCIACIÓ DE MALALTS MENTALS DE BARCELONA