Estimats amics us desitgem pau i alegria per aquest Nadal i com diuen els companys de Granada, de Sapamegra

Que aquest Nadal converteixi:
Cada desig … en flor.
Cada dolor en … estel.
Cada llàgrima en … somriure.
Cada cor … en dolç estatge.

També us desitgem que el Nou Any sigui molt millor que el passat, que ens porti més il·lusions, més ganes de treballar i sobretot més reconeixement social.

Des d’Ammbar i per a tots, aquí va la nostra Felicitació amb tot el nostre afecte.

 Els desitja unes Bones Festes

Ens hem trobat amb aquesta carta en una altra pàgina d’una amiga, que ens ha demanat de compartir-la, per això donem per fet que la interessada estarà d’acord que li donem difusió, ja que és la manera d’ajudar a altres persones en la seva mateixa situació. Gràcies per ser la nostra “col·laboradora” si ens veus.
Em dic Amaya Marquina de Vidania, tinc 21 anys i des dels 12 estic diagnosticada amb la Síndrome d’Asperger amb una minusvalidesa reconeguda d’un 33%.

En l’actualitat sóc estudiant de tercer curs de Veterinària a la ULPGC, domino l’idioma anglès i una mica d’Alemany. Porto matriculada en aquesta carrera des de fa 4 anys i per a poder accedir-hi necessitava un 7,05 de nota. He de dir que m’encanta la meva carrera.

Des de que tenia 3 anys i vaig començar a preescolar he tingut moltes dificultats, de diferent índole per arribar on avui em trobo. Això no vol dir que en l’actualitat no tingui les mateixes. Segueixo tenint dificultats però he après a afrontar-les amb una major maduresa. Es que sóc Asperger que abans ho desconeixia, i per això no em sento malament, a l’inrevés conec millor les meves mancances i també els meus punts forts, al cap i a la fi qui no té punts febles?.

Els meus majors problemes en l’àmbit estudiantil s’han centrat sempre en no poder desenvolupar les capacitats socials pròpies de l’edat i la incomprensió de les persones i aquí incloc tant a professors com a alumnes.

Jo volia tenir amics però no sabia com. Per això sempre estava sola en els esbarjos i tampoc ningú acudia a mi. Vaig voler apropar-me però ho feia malament. Demanava jugar amb ells però no em deixaven. Amb el temps la cosa va anar a majors patint tractes vexatoris i assetjament escolar tant físic com psicològic, fins i tot en Batxillerat. Durant aquesta etapa vaig canviar de col·legi en tres ocasions i si per la meva opinió hagués estat, hauria deixat d’estudiar en 2º de Batxiller. Gràcies als meus pares i terapeutes no ho vaig fer.

D’altra banda, els professors tampoc ajudaven res. Em exigían el mateix que als altres sense cap tipus d’adaptació curricular i entre altres coses, a causa dels meus problemes de psicomotricitat, prendre apunts per a mi era un calvari i difícilment podia acabar els exàmens. Quan els meus pares es reunien amb ells no sabien del que els parlava i, a posteriori, tampoc feien res o molt poc per assabentar-se’n. No estaven preparats per tenir a classe una alumna amb les meves dificultats. Molts d’ells en aquestes reunions deien que no havien notat res estrany en mi. És clar, simplement es fixaven en els resultats dels exàmens, que d’altra banda, si hagués tingut l’atenció adequada puguessin haver millorat.

I es preguntaran, ¿en aquesta situació, com es va poder aconseguir un 7,05 per entrar en Veterinària?. La resposta és: amb professors particulars i no sortint de casa. Com no tenia amics, ni ningú em convidava als seus aniversaris, etc. etc., o sortia amb els meus pares o estava estudiant a casa. Així ho vaig aconseguir, una mica trist no?. Cal dir, que en la PAU em vaig poder examinar en una aula a part amb altres alumnes discapacitats. Em va venir molt bé ja que érem pocs (particularment les multituds em estressan) i a més a més comptem amb una mica més de temps per a la seva realització.

Per aquesta etapa de l’educació de preescolar fins a Batxillerat jo demanaria a les autoritats competents el disseny d’una formació específica tant per a alumnes com per a professors d’una manera seriosa en la qual s’ensenyi la importància del respecte cap a les persones i no ens sentim discriminats per sol fet de ser diferents. Si nosaltres no sabem fer amics ens poden ajudar a aconseguir-ho. Per a mi un amic era un simple company de classe que no es fiqués amb mi.

DES D’AMMBAR, SENTIM PER TOT EL QUE HAS TINGUT QUE PASSAR, PER LA IGNORÀNCIA QUE EXISTEIX D’ALGUNES SÍNDROMES, TANT PER LA SOCIETAT EN GENERAL COM PELS PROPIS PROFESSIONALS DE DIFERENTS ÀMBITS. NO BUSQUEM CULPABLES … PENSEM QUE AQUESTA MANCA D’INFORMACIÓ ÉS FRUIT DE QUE AQUESTES MALALTIES NO SON FREQÜENTS I QUE ABANS S’INTENTAVEN AMAGAR, PERÒ PER AIXÒ ESTEM LES ASSOCIACIONS D’USUARIS PER PORTAR LA INFORMACIÓ DES DE BAIX, PERQUÈ QUAN VAGIN CREIXENT ESTIGUIN FORMATS I NO FACI FALTA TORNAR A REPETIR QUE SOM PERSONES CAPACITADES PERÒ AMB LES NOSTRES DIFERÈNCIES, COM TOTS, NI MÉS NI MENYS. FELICITATS PER DONAR LA CARA.

Primer podeu veure el cartell anunciador del Congrés

AMMBAR va estar present en aquest primer Congrés Nacional de sensibilització al Estigma Social en Salut Mental.

Ens hauria agradat participar a altres membres de nosaltres, per la importància del tema, però només vam poder anar dues, ja que no vam tenir cap subvenció per al viatge, estada i menjars. Per part de la Universitat d’Almeria, van tenir la deferència de cobrar només una inscripció, donant-nos l’opció de poder anar més persones.

Perquè ens sembla interessant transcrivim la presentació oficial del Congrés.

PRESENTACIÓ CONGRÉS

L’estigma de les persones que pateixen trastorn mental és una de les barreres principals actualment en la integració social d’aquest col·lectiu, i caldrà la participació de tots els ciutadans en la sensibilització i lluita contra el mateix.

En aquest sentit, les I Jornades Nacionals de Sensibilització al Estigma en Salut Mental tenen com a objectiu donar a conèixer la realitat d’aquest tipus de problemes, eliminant moltes de les concepcions errònies comunament associades a la malaltia mental, així com debatre i aportar solucions des de diferents òptiques. D’una banda, a nivell professional, es compta amb la participació de destacats professionals, que abordaran des del paper que juguen els mitjans de comunicació, fins a la implicació de l’àmbit sanitari, la importància de les associacions o els coneixements científics en aquest camp.

D’altra banda, s’atorgarà gran protagonisme a les pròpies persones que pateixen diferents trastorns mentals, amb la finalitat de conèixer “en primera persona” les seves dificultats, propostes i realitat que viuen. D’aquesta manera, des d’una perspectiva multidisciplinar i amb l’aportació de destacats professionals i usuaris, es pretén abordar d’una manera integral aquest problema i generar un mitjà de reflexió i debat sobre la importància i la necessitat de la implicació de totes les persones en la reducció de l’estigma cap a la malaltia mental en la nostra societat.

CONTINUAREM…