Header image alt text

AMMBAR – Associació de malalts mentals de Barcelona

Associació de malalts mentals de Barcelona

Font: Eroski Consumer

dimarts, abril 16, 2013
La discriminació de les persones que pateixen depressió és un fet habitual i constatat. Un recent estudi, del qual es parla en aquest article, aporta xifres esgarrifoses sobre això: el 79% dels afectats ha patit, almenys una vegada, algun tipus d’exclusió associat a la seva patologia mental i el 71% dels pacients afirma que vol amagar que la pateix.

Els experts alerten que patir discriminació empitjora el pronòstic de les malalties mentals i contribueix a l’aïllament social i professional dels malalts.

La depressió és un trastorn psicològic que genera molt sofriment als afectats. Tristesa, irritabilitat, falta d’energia i gana, problemes per dormir o per mantenir relacions sexuals i dificultats per treballar i per, en general, portar un ritme de vida adequat són alguns dels seus símptomes. A aquest patiment psicològic i físic cal sumar-li el que genera l’estigma.

Hi ha nombrosos estudis que assenyalen que l’estigma associat a aquesta malaltia mental encara segueix vigent. Segons una investigació de la Universitat Nacional d’Austràlia, un de cada cinc homes afirma que preferiria no treballar amb una persona que pateix depressió.

La causa cal buscar-la en els prejudicis que encara envolten a les persones amb depressió. “No treballen perquè no volen”, “Són febles”, “Eviten les responsabilitats de la vida”, “Només és qüestió de voluntat superar aquest problema”, etc. Aquestes opinions desfavorables es tradueixen en conductes com el rebuig social. Per això, a part de les repercussions que els pot generar en les seves relacions personals, molts es queixen que se senten exclosos en l’àmbit professional.

Amb depressió i estigma
Un estudi realitzat per investigadors de diversos països, i finançat per la Unió Europea, ha posat de manifest que els pacients amb depressió se senten discriminats.

Els científics van entrevistar 1.082 persones de 35 països que pateixen el trastorn. I els resultats han mostrat que el 79% havia patit algun tipus d’exclusió associat a la seva malaltia com a mínim un cop. Les conseqüències d’aquesta discriminació van ser que el 37% havia desistit d’iniciar una relació personal per aquest motiu.

En l’àmbit professional, la discriminació va ser la causa que el 25% no lluités per un lloc de treball. Com assenyala la Direcció General de Sanitat i Consumidors de la Unió Europea, “les persones que contracten treballadors poden discriminar aquells que tenen depressió, doncs temen que no puguin treballar adequadament”.

Depressió: conseqüències de no buscar un tractament
Els investigadors també van arribar a una altra conclusió: el 71% de les persones enquestades afirmava que desitjava amagar que patia el trastorn. L’estigma i la discriminació contribueixen a l’aïllament social i professional de moltes persones que pateixen aquesta malaltia.

Una altra de les greus conseqüències és que molts afectats no busquen tractament de cap tipus perquè no volen que ningú sàpiga que pateixen depressió. No volen sentir “febles” o “mandroses”, que és com les defineix l’estigma.

Fins i tot l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fer una crida per combatre aquesta diferenciació durant la celebració del Dia Mundial de la Salut Mental, el 10 d’octubre. Per tot això, la Direcció General de Sanitat i Consumidors de la Comissió Europea aconsella “reforçar la legislació per reduir la discriminació i promoure la inclusió social en tots els àmbits, com el lloc de treball, la llar, els centres acadèmics o els llocs de oci “.

Dades sobre la depressió
Segons l’Organització Mundial de la Salut, la depressió és un trastorn mental freqüent que afecta més de 350 milions de persones al món. És la principal causa mundial de discapacitat i contribueix de forma molt important a la càrrega mundial de morbiditat. Afecta més a dones que a homes. Aquesta patologia psiquiàtrica pot arribar a fer-se crònica o recurrent i dificultar de forma sensible l’acompliment en el treball o l’escola i la capacitat per afrontar la vida diària. A més, en la seva forma més greu, pot conduir al suïcidi (és la causa de prop d’un milió de morts cada any, la majoria per estar sense diagnosticar o sense tractament).

Si és lleu, es pot tractar sense medicaments, però quan té caràcter moderat o greu, són necessaris els fàrmacs i la psicoteràpia professional. Tot i que es disposa de tractaments eficaços per a la depressió, més de la meitat dels afectats a tot el món (i més del 90% en alguns països) no els reben.

Encara que siguin dues línies no volem deixar de publicar la visita que ens va fer la consellera Marta Sendra a la nostra seu provisional, tal com ens va dir el dia de l’Audiència Pública que faria.

Primer va trucar per telèfon per confirmar si podia venir i en no ser dia de GAM li vam dir que l’esperàvem amb molt de gust, encara que feia un dia que més de primavera semblava de pur hivern.

Va coincidir amb que estàvem contents perquè tard però en no ser possible en el seu moment perquè només disposem dels dijous per reunir-nos, volíem celebrar el Dia Mundial de l’Autisme i d’altra banda també va coincidir amb la celebració del sant d’un de nosaltres i entre refrescs i pastes vam passar una bona estona.

El primer que volíem és que ella ens digués alguna cosa però va ser a l’inrevés, Marta ens va dir que li expliquéssim la nostra situació, actuacions i activitats que volíem fer, cosa que li expliquem amb molt de gust … Per fi algú que és capaç d’escoltar-nos sense presses!

Com va estar “in situ” a la nostra seu va poder comprovar en primera persona les dificultats que tenim per treballar. Es va apuntar diverses coses i ens va dir que si la acceptàvem vindria un altre dia, nosaltres li vam dir que es considerés convidada menys en els dies que fem el GAM que també coincideix en dijous.

Marta gràcies per complir la teva paraula!

 

Per problemes tècnics no hem pogut publicar el que amb tanta il·lusió havíem preparat.Però encara que el que anem a publicar no té la qualitat que volíem ho fem per complir el nostre desig.Quan es solucionin els problemes tècnics publicarem el cartell amb la qualitat deguda.

Moltes gràcies per la comprensió. Ammbar

Portem a registre la petició per parlar-hi i amb més nervis que vergonya, ens arreglem per fer la nostra primera intervenció, vindrien una sèrie de persones entre elles l’Associació Juvenil Món-Ral, que ens havien dit que vindrien per donar-nos suport públicament, però per causes alienes a la seva voluntat, no van poder venir per incompatibilitat d’horaris de treball i per grip, molt freqüent en aquests dies.

Ens vam veure sols davant el perill, però sabent que encara que no estaven, teníem el suport explícit de tots els anteriors i dels membres de l’Associació, que no estaven presents per l’estigma social que representa ser reconeguts com a malalts mentals.

Així que ens plantegem una estratègia, mentre un@ parlaria, altr@ faria fotografies i en el moment que qui parlava ensenyés un cartell que portàvem preparat, l’altra persona ho repartís entre els assistents.

Fotografia de la Taula de l’Audiència Pública, (està una mica moguda pels nervis que teníem).

Quan sentim el nostre nom, vam dir “ara és la nostra!” i recordem l’estratègia. No portem cap nota ni ajuda per parlar ja que el discurs ens ho sabem de memòria, només teníem por de no tenir temps de dir tot el necessari per poder aconseguir el nostre objectiu.

Fotografia durant la nostra intervenció.

Vam exposar les nostres idees d’inclusió total a la societat començant des de la infància, vam dir que som una associació formada per Usuaris de Salut Mental estabilitzats i capaços de dur a terme les nostres idees i projectes. Volem arribar a tots els companys en la malaltia per dir som capaços!

Tots podem arribar a una estabilització que faci que per a la societat siguem uns malalts crònics més, que en comptes de tenir diabetis o reuma, tenim esquizofrènia o depressió, per exemple. I així eradicar l’estigma social que ens acompanya. Aquestes idees haurien de ser mundials encara que nosaltres hem començat per Barcelona i anirem barri per barri fins on puguem arribar. No som super persones i sabem les nostres possibilitats, però treballant sense presses però sense pauses, anirem fent camí.

De moment som els reis de parcs i jardins en dies bons i de les cafeteries en els dies de fred ja que no tenim seu social tot i estar funcionant des de l’11 de juliol de 2011 i que la nostra presidenta sigui la representant davant de l’Ajuntament de Barcelona (IMD) de les persones amb disfunció mental, escollida per elecció popular entre els mateixos malalts registrats a l’Ajuntament.

Pels fets que ens estan passant ens veiem menyspreats.
Déu vulgui que no sigui per ser malalts mentals. Si no, no entendríem aquesta societat.

No tenim seu perquè no tenim diners per pagar un lloguer, perquè encara que tinguem 89 socis no hem demanat que comencin a pagar cap quota ja que la majoria o estan a l’atur o són pensionistes, amb pensions tan baixes que per pagar-les és possible que es quedin sense menjar algun dia i això no ho podem permetre. Mentre Espanya segueixi en crisi no demanarem el pagament de cap quota.

Els que podem, de vegades treballem moltes hores però no demanem res per això, el nostre treball és altruista i ens sentim pagats amb veure les cares de satisfacció de les persones que vénen a veure’ns i surten amb un altre esperit de lluita.

Sobretot fem servei d’informació als companys que no saben on recórrer, a nivell mèdic, psicològic, social, de treball …

Intentem donar-los idees a cercar un motiu pel qual lluitar per la seva estabilització, als companys que no estan estabilitzats els animem a fer-ho ja si cal donar-los la informació que necessitin o acompanyar-los si no s’atreveixen a anar als llocs on els poden ajudar perquè després vinguin amb nosaltres lliurement.

Igualment atenem a famílies que vénen a preguntar els diferents casos, famílies amb més d’un membre malalt, pares que vénen sols, fills que vénen també sols o en algun cas pares als que els fills han demanat que vinguin a veure’ns …
Després projectem treballs, que no podem arribar a realitzar per manca de seu i altres que no podem fer  encara que ho tinguem tot preparat, pel mateix.

Per exemple la ràdio, que ja la tenim registrada com ràdio Ammbar però que, encara que ens han donat el material no podem fer-lo servir per manca d’espai adient. Aquí és on entraria el grup de joves del barri, que volen col·laborar amb nosaltres en aquesta activitat. A més de compartir espais si aconseguim arribar a tenir una seu municipal.
De moment a més a mes del treball amb els nens que tenim el vistiplau d’Educació, tenim més projectes en marxa, encara que sempre comptant que no volem fer guetos i estan oberts als veïns del barri on hem començat o d’altres llocs, per la nostra part no posem vetos a ningú, només si hi hagués problemes d’espai és quan es faria selecció.

-Projecte de Rutes de Salut, que s’està fent amb les del barri, només que una persona nostra, estabilitzada, també les fa, per tranquil·litat de la persona que les dirigeix, a qui li estem molt agraïts.

- Projecte DicJoc: Dirigit a nens de 8 a 10 anys fills d’usuaris de salut mental, al qual es poden adherir nens del barri, per passar una estona entretinguts i amb jocs (serien els diumenges al matí)

- Projecte Informàtica bàsica i internet bàsic: adreçat a persones usuàries de salut mental, perquè ens costa més de seguir una classe normalitzada, però que també està obert al veïnat que tingui un problema similar.

- Projecte de Català bàsic: Per a aquelles persones usuàries que en el seu dia per la malaltia no van poder aprendre, obert també a la gent del barri.

- Projecte de castellà bàsic amb el mateix motiu que l’anterior.

-Projecte de cuina: Per a les persones usuàries que han perdut la memòria en aquest aspecte, per a joves usuaris que volen viure independents i per gent del barri si queda espai.

- Projecte de costura bàsic: pels mateixos motius que l’anterior.

- Projecte de teatre terapèutic. Dirigit sobretot a persones usuaries però sense descartar el veïnat interesat.

- Projecte de ràdio: on ja hi ha molts usuaris desitjant començar.

- Projecte de musicoteràpia

- Projecte de risoteràpia

- Projecte de psicoteràpia, on ja tenim psicòlegs voluntaris per treballar

- Grup d’Ajuda Mútua Gam, que els fem en dijous, aprofitant que l’Espai 210 ens deixa una sala de 18 a 20h.

- Projecte de Cinema Fòrum, on ja tenim pel·lícules originals i també està obert a tothom.

- Projecte de conferències mèdiques: perquè els malalts com més sabem de la nostra malaltia millor podem cuidar-nos, també obert a tothom.

- Projecte Mahoma: si la muntanya no va a Mahoma, aquest va a la muntanya, significa anar on sapiguem que un company necessita ajuda però no és capaç de demanar-la. Aquest si ho estem fent.

- Tenim més projectes però si aquests que són bàsics no podem fer-los, tenim les ales tallades.

Per això demanem un espai per treballar.

En aquest moment la persona que parlava va aixecar un full, que també vam repartir a alguns dels presents.

Hi demanàvem un espai per treballar. No volem diners per a nosaltres, treballem de cor, però necessitem un espai, del qual hem demanat que si cal pintar o arreglar endolls i coses de l’estil, els nostres socis estan disposats a fer-ho, cada un segons la seva experiència laboral o afició.

També diem que no ens importa compartir, menys un despatx per guardar els documents d’Ammbar (ara els tenim repartits i com seguim així ens diran que a més a més de la nostra malaltia tenim la síndrome de Diògenes), rebre diàriament persones que vulguin informació, poder fer la ràdio, treballar els projectes i sobretot perquè puguin treballar els psicòlegs que tant necessitem i que ens ofereixen els seus serveis de forma altruista.

Si us plau amics ajudeu-nos a la nostra petició, l’Ajuntament té espais lliures i sense utilitzar. Demaneu a l’alcalde que ens rebi i ajudi, perquè nosaltres només volem treballar.

En acabar la sessió saludem al President de la Taula Senyor Eduardo Bolaños del PP que ens va oferir el millor dels seus somriures, tot i ser una persona seriosa segons havíem vist en el plenari, a la consellera del PSC, Senyora Marta Sendra, que es va oferir molt amablement  venir a veure’ns a l’Espai 210, on actualment tenim lloc els dijous de 6 a 8h, i vam estar una bona estona parlant amb el conseller de CiU, Senyor Àlex Miró i Pujadas, que ens va comprendre perfectament. Com podeu deduir no som polítics, a nosaltres ens interessen les persones. No parlem amb més perquè es van anar sense fer-nos cas, cosa normal perquè ja era tard.