A Ammbar ens sembla un article molt interessant i real, en si és cruel però més cruel és la societat que ens aixafa. En ell, sense dir-ho, es defineix l’estigma social que ens acompanya en tots els nivells de la salut mental.
Ho hem rebut a través del nostre amic Fernando Reyess Crespo, publicat per Joaquín Roberto Jiménez Carrillo
Publiquem el text sencer. No ens importa donar ressenya d’una altra associació ni del seu número de telèfon, l’important és cooperar. Junts serem més forts!

La malaltia de l’addicció

Per començar aquest article vaig a fer-vos una pregunta que heu de respondre amb absoluta sinceritat, quants de vosaltres considera l’addicció com una simple malaltia? El tema no és intranscendent, jo m’interesso per bastants causes i coses d’interès social i estic absolutament implicat en alguns fronts, però per sobre de tots està el meu interès per les persones que per un motiu o altre estan en això que hem anomenat “risc d’exclusió social”, terme encertat només fins a cert punt, ja que la meva experiència m’ha demostrat que qualsevol persona i per qualsevol motiu, un mal dia es pot veure immers en una sèrie d’esdeveniments en què la societat, pel motiu que sigui, que per cert pot ser variadíssim, pintoresc i fins absurd, t’exclogui sense més … És aquest un fet que moltes persones no es paren a reflexionar prou com per observar que això és absolutament cert.
En aquest moment el que us vaig a comentar és alguna cosa sobre aquesta gent que per néixer en el lloc inadequat o per contreure una malaltia que és, d’altra banda, absolutament democràtica, adquireixen aquest martiri de procedir malaltís anomenat addicció. I parlo d’addicció al que sigui, és a dir, puc estar parlant de qualsevol de nosaltres, però ens centrarem en les persones que adquireixen la tan temuda malaltia de l’addicció a drogues i alcohol, és a dir, substàncies que alterin la seva ment i el comportament. I això per molts motius, però el principal és perquè l’addicció a les drogues i l’alcohol converteix la vida de qui la pateix i dels éssers més propers en un veritable caos.
Seria convenient, crec, que per començar des d’un punt sòlid ens apoyásemos en la definició que l’Organització Mundial de la Salut fa: “L’addicció és una malaltia crònica i progressiva, amb tendència a la recaiguda a la qual si no se li posa remei acaba a les presons, hospitals i en la mort. ¡Dur eh!, ¡Dur de collons!, Però més dur és encara el seu desenvolupament. Fem una comparativa d’aquesta malaltia amb una altra de caràcter mortal, per exemple el càncer. Observem com es desenvolupa una i altra i, sobretot, quina resposta social té cadascuna d’ella … Imaginem per un moment que una xaval, qualsevol xaval de disset anys, posem per exemple, contreu un càncer. Aquest comptarà des d’un principi amb tota l’ajuda i la compassió de tots els seus familiars, amics, coneguts i professionals, vaja el normal, tenint en compte el caràcter empàtic que caracteritza l’ésser humà; pensarem, quina mala sort, quina putada!, i estarem disposats a acompanyar a aquest amic, a aquest familiar en la mesura del possible, intentant insuflar ànim i esperança. Fins aquí tot normal. Ara imaginem a un adolescent que en l’època natural del seu propi creixement, és a dir, quan el jove s’enfronta al món tal com el rebeu, ho qüestiona i decideix esbrinar i experimentar per poder accedir a la seva pròpia visió de la vida, no a la qual li ha vingut donada, i busca un lloc tant dins de si mateix com en el grup social al qual pertany, al seu penya, la seva colla, entra en contacte amb el coqueteig amb les primeres litrones pandilleras i una mica més tard amb altres substàncies, ja sigui haixix, marihuana, dma, tripis, amfetes, cocaïna, remenat (coca-heroïna), etc …., i sent el plaer de l’excitant i apassionant món acabat trobat i amb el qual resol des de petits problemes de timidesa fins a problemes greus provinents de famílies disfuncionals o un milió de possibilitats més i conclou reafirmant una personalitat que encara es troba només repuntada, sense acabar de formar, de fer. És llavors quan estem ja a les portes de l’infern més exterminador que puguem imaginar. No obstant això ho anem a acusar de feble, de viciós, de perdut, però gairebé mai de malalt. Doncs bé, tal com deia la definició de l’OMS, si no se li posa remei, i vull fer constar que això es produirà si l’individu en si, té informació adequada i decideix creure-i posar en pràctica això que podem anomenar remei, és dir, i recorrent de nou a la definició de l’OMS, només podrà parar-la, aturar-la. El que queda d’aquí en endavant és un camí de devastadora autodestrucció en viu i en directe davant l’atònita mirada dels seus amics, éssers estimats i altres coneguts o desconeguts de la societat. Farà patir i patirà com un veritable condemnat fins al punt de detestar, de voler morir, que al capdavall és el que està fent, però lentament. De manera que quan arribi l’amarg final tots, familiars, amics i altres es trobaran amb sentiments complexos, contradictoris i reals com la vida mateixa. Per algun lloc en el sepeli sentirem la tremenda i sincera exclamació expressant allò de “bo, encara sort, ja va acabar tot pel seu bé i, sobretot pel de les seves familiars!”. Juro per la meva vida que així és. I l’única diferència entre aquestes dues malalties mortals és que tenen desenvolupaments diferents. I per acabar un halo d’esperança per als malalts de l’addicció a les drogues, aquest problema té remei, té solució, és més, l’única condició “sine qua non”, necessària, és el desig de curar-se. Si voleu saber més sobre la malaltia i la seva solució, poseu-vos en contacte amb mi a través d’aquesta pàgina o trucant al telèfon de l’Associació Caminar 951404657, malalts addictes i malalts que formen part del seu entorn. I per què?, perquè aquest article l’ha escrit un malalt addicte que es recupera satisfactòriament amb l’ajuda necessària.

Joaquín Jiménez