A vegades que difícil és viure!… només quan ets capaç de parlar al teu interior i com si fossis una altra persona, intentar convèncer-te que val la pena fer-ho, pots arribar a apreciar el que t’envolta… i és tant i tan bo el que val la pena, que encara que et vulguin inundar de fang, sempre sortiràs limpi@…

La pregunta del milió és: com aconseguir que un@ mateix@ sigui capaç de donar-se ànims?… cal UN BON ENTRENAMENT AMB GRANS DOSIS D’AUTOESTIMA, (sempre serem els millors per a nosaltres, perquè surtin com surtin les coses les haurem fet de cor, sense pensar en el resultat… i ens volem tant que fins i tot som capaços d’agafar la nostra mà i dir quant vals! arribant a donar-nos abraçades de cotó), saber-se ESTIMATS PER LA FAMÍLIA O PER AMICS, de vegades no estem prop de la família per diferents motius, altres sí els tenim a prop, altres apreciem a amics o persones a les que volem o admirem però sempre , sempre , sempre hi ha algú que ens vol, només hem d’aixecar el cap i mirar al voltant, i finalment, TORNAR A SENTIR-NOS COM UN NEN, només així tindrem la santa innocència de ser capaços de jugar amb el nostre interior…

Per arribar a aquest punt, des de la malaltia mental és necessari estar en un factor que ho faci possible, per descomptat el primer és que siguem capaços de reconèixer que hi ha quelcom que ens impedeix relacionar-nos normalment, que ens impedeix donar respostes sense ansietat i tantes coses més… i tan diferents segons cada persona.

Per això necessitem la col·laboració dels metges, quin paper tan important per a nosaltres representen els metges de família!, ells són els primers a acollir-nos, a escoltar-nos i en rebre els nostres “primers desajustos”, però sabem que ens obren els braços gairebé al 100%… Després els psiquiatres, quant ens pensem d’acudir a la seva consulta!, però hem de deixar enrere vells contes i pensar que tenen una especialitat com qualsevol altra, però que ells tenen cura de les malalties del sentir i del pensar… i finalment els psicòlegs, quants relats de vides són capaços d’escoltar i aconsellar!, és difícil saltar-se un esglaó dels exposats i arribar a la meta, perquè ens deixarem forats negres pels que ens pot entrar aquest fang que tot ho taca…

Una vegada amb el camí fet… SEREM FORTS!, fins i tot quan una, dues o tres vegades se’ns coli el fang per alguna escletxa… al final, anirem de blanc!, perquè podem, perquè ho valem i perquè SEMPRE HO ANEM A VOLER.

Amics a Ammbar diem SI JO PUC, TU POTS… Ànim i endavant!