Header image alt text

AMMBAR – Associació de malalts mentals de Barcelona

Associació de malalts mentals de Barcelona

L’homosexualitat

By mariajesus
Informació general | Tags: | | Comments»

L’altre dia diversos companys vam ser testimonis d’un fet que potser a altres persones els hagués passat per alt, ja que era una mena de broma que uns companys li feien a un altre … anaven darrere d’ell imitant la seva forma de caminar força femenina … eren nens de 10 o 12 anys …

Vam parlar una mica a les criatures tot i sabent que podien respondre’ns no amigablement, els nens d’avui dia són així i més en una ciutat, van ser unes paraules puntuals que creiem els van fer recapacitar.

Després ens vam quedar parlant del mal que sense voler la societat li fa a gais i lesbianes. De que hi ha moltes persones que porten la seva condició sexual patint en silenci, per por a l’estigma social que encara existeix i que igual que nosaltres, són “carn de canó” per ser pacients de psiquiatres i psicòlegs, per tot el que la seva condició sexual reprimida els porta camí de depressions i intents de suïcidi … a més i a més i igual que nosaltres suportant de vegades la incomprensió familiar.

Això em va fer recordar un episodi viscut a la Universitat. A meitat de curs i durant una classe un alumne va demanar, per favor, al professor, de parlar a tots, el que va dir mai se m’ha oblidat i quan ho recordo em segueixo emocionant. Quan es va aixecar per parlar, hi va haver una riallada general … llavors amb un nus a la gola, una veu gutural però amb gran valentia va dir a tots, sí, riure si voleu, però vull que sapigueu que jo he nascut així i així seguiré sent doncs res em farà canviar ja que va amb mi. Tota la vida patint les gràcies dels companys però avui m’he dit o parlo o no torno, ja que és tant el dolor que porto que ja no puc aguantar una humiliació més. Necessito ser acceptat com Déu em va fer i no com voleu veure’m, he intentat dissimular el que no sóc però no sempre m’ha sortit i això ha representat més rialles i bromes … m’heu fet patir tant que per a mi la vida ha arribat un moment que no té sentit, així no vull viure. Si us plau, per ser diferent no sóc més dolent o inútil que qualsevol altra persona, deixeu-me viure en pau, que mai he fet mal a ningú … En aquest moment la classe sencera es va aixecar i tot van ser aplaudiments, a partir d’aquest moment va ser un company més … a ningú li va importar que tingués “molta ploma” i que la seva veu fos més aflautada, era un company més.

Des d’Ammbar volem posar-nos de part del que també pateix estigma social igual que nosaltres, encara que poc a poc ells van tenint la sort de ser admesos, gràcies a l’ajuda que els han brindat potser inconscientment, que personatges populars hagin admès públicament la seva homosexualitat com una cosa normalitzada.

Nosaltres encara no tenim un personatge popular espanyol que digui “tinc un trastorn mental”, encara que el més recent que sabem és d’una actriu internacional, escocesa, que ha admès tenir un trastorn bipolar, Catherine Zeta-Jones. Gràcies valenta!

Promogut per la A.A.V.V. del barri de la Sagrada Família es va fer el dissabte dia 20 d’abril, un passeig per les zones que els veïns reivindiquem per a espais públics i equipaments per al barri.

Com nosaltres hem començat el nostre treball en primer lloc per aquest barri, ens sentim totalment identificats amb els propòsits de l’A.A.V.V.

Com ens va fer un dia enterament de primavera i a més a més tots anàvem en pla reivindicatiu però sense desig d’alterar l’ordre públic i també comptem amb la presència de famílies senceres amb nens inclosos i fins i tot de persones que no només portaven bastó sinó que altres anaven en cadires de rodes…

Tot eren cares de felicitat en participar per un bé comú.

L’acte va esdevenir de veritat en una feliç passejada popular, on anàvem parlant, explicant coses del barri, algun acudit, vam també xerrant amb la gent que ens anàvem trobant o sigui es va convertir en un matí feliç durant el qual se’ns va passar el temps com si s’hagués anat més ràpid, però amb menys cansament. Ja que vam recórrer uns quants quilòmetres en dues hores.

A la fotografia el Conseller del Distrito Sr, Amaro Tagarro Bas, el Senyor Juan Itxaso, membre de l’A.A.V.V. de la Sagrada Família, president de la Comissió de Qualitat de Vida, Mobilitat i Medi Ambient, i sòcies d’Ammbar.

El senyor Itxaso en cadascuna de les parades ens va anar explicant quin lloc era, què hi havia o no hi havia en aquests moments en aquests llocs i el que els veïns volíem que fossin destinats cadascun d’aquests llocs.
Es notava que dominava el tema i que ens podia explicar tota la història.

Escoltant les enteses paraules del senyor Itxasu. Cada vegada hi havia més veïns.

Com podeu comprovar pel pla de l’inici vam donar una gran volta, però totalment necessària per poder passar per tots els llocs que es demanaven.
En arribar a la cruïlla del carrer Sant Antoni M ª Claret amb l’Avinguda Gaudí, vam decidir fer-nos una fotografia on sortís l’edifici antic de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, ja gairebé totalment remodelat, que serà objecte d’admiració per propis i estranys per ser l’únic edifici modernista amb totes les últimes novetats energètiques, sense perdre el seu format original. Li vam demanar al conseller que compartís la fotografia amb nosaltres, ja que va tenir la gran amabilitat de explicar-nos el procés que s’està duent a terme a l’antic complex hospitalari i el nou ús al que es pensa destinar.

Als veïns ens agradaria que l’Avinguda Gaudí es convertís en un veritable passeig per a tots, el problema actual és que caldria remodelar tot el sòl per evitar caigudes de persones grans o discapacitades i en aquests moments de crisi no hi ha prou diners per fer-ho.
Quan vam fer la parada a la plaça de Gaudí, on dóna una de les façanes de la basílica de la Sagrada Família, vam voler fer fotografies perquè en els últims mesos s’han fet petits grans avenços, que qui fa temps que no la veu pot gaudir d’això. En aquesta zona hi ha un gran edifici, no tant per l’altura sinó per l’ample que mereix també ser gaudit pels veïns. No ens queixem dels turistes però sí de les mancances que tenim.

Aquí inserim una altra fotografia, en aquest cas perquè també puguin gaudir d’un altre costat de la basílica més nou i proper.

Seguim i seguim caminant escoltant les excel·lents paraules del senyor Itxaso.

Fins a arribar a una part molt important i és el cas de l’Escola pública els Encants que actualment està en barracons i per a la qual es demana un edifici nou. Estem totalment d’acord, els nens són el millor que tenim i cal cuidar-los. Per urgència, poden estar un temps limitat en barracons, perquè millor això que es quedin sense classes, però immediatament s’han de posar mans a l’obra i oferir-los un edifici digne. Ells s’ho mereixen!

El passeig va ser encantador, on el senyor Itxaso quan no parlava d’equipaments socials, parlava de semipeatonalització de carrer i poc a poc arribem al final.

Allà ens va recordar l’antic Poblet, com es coneixia la zona fa uns 100 anys, al que ara és, el barri més densament poblat de Barcelona, ​​situat en un punt cèntric de la trama de l’Eixample, amb una densitat important de trànsit i una contaminació associada importantíssima.

Altres integrants d’Ammbar.

L’acte es va acabar amb un vermut ofert per l’A.A.V.V. que vam agrair molt ja que vam arribar assedegats.

Ammbar com era d’esperar, va demanar un espai per treballar.

El senyor Tagarro ens va dir a l’acomiadar-se, que s’acordaria de nosaltres i parlaria amb altres polítics del PP de la nostra situació. També li vam demanar permís per publicar les fotografies i molt amablement ens va dir que les podíem utilitzar sense cap problema. Nosaltres vam tornar a dir el que ja és una cantarella, Ammbar no és política, però els seus membres, per descomptat, cada un té les seves idees i ens sembla molt bé que les defensin de portes enfora.

Gràcies a la A.A.V.V. de la Sagrada Família que ens va donar l’oportunitat de participar.

 

Font: Eroski Consumer

dimarts, abril 16, 2013
La discriminació de les persones que pateixen depressió és un fet habitual i constatat. Un recent estudi, del qual es parla en aquest article, aporta xifres esgarrifoses sobre això: el 79% dels afectats ha patit, almenys una vegada, algun tipus d’exclusió associat a la seva patologia mental i el 71% dels pacients afirma que vol amagar que la pateix.

Els experts alerten que patir discriminació empitjora el pronòstic de les malalties mentals i contribueix a l’aïllament social i professional dels malalts.

La depressió és un trastorn psicològic que genera molt sofriment als afectats. Tristesa, irritabilitat, falta d’energia i gana, problemes per dormir o per mantenir relacions sexuals i dificultats per treballar i per, en general, portar un ritme de vida adequat són alguns dels seus símptomes. A aquest patiment psicològic i físic cal sumar-li el que genera l’estigma.

Hi ha nombrosos estudis que assenyalen que l’estigma associat a aquesta malaltia mental encara segueix vigent. Segons una investigació de la Universitat Nacional d’Austràlia, un de cada cinc homes afirma que preferiria no treballar amb una persona que pateix depressió.

La causa cal buscar-la en els prejudicis que encara envolten a les persones amb depressió. “No treballen perquè no volen”, “Són febles”, “Eviten les responsabilitats de la vida”, “Només és qüestió de voluntat superar aquest problema”, etc. Aquestes opinions desfavorables es tradueixen en conductes com el rebuig social. Per això, a part de les repercussions que els pot generar en les seves relacions personals, molts es queixen que se senten exclosos en l’àmbit professional.

Amb depressió i estigma
Un estudi realitzat per investigadors de diversos països, i finançat per la Unió Europea, ha posat de manifest que els pacients amb depressió se senten discriminats.

Els científics van entrevistar 1.082 persones de 35 països que pateixen el trastorn. I els resultats han mostrat que el 79% havia patit algun tipus d’exclusió associat a la seva malaltia com a mínim un cop. Les conseqüències d’aquesta discriminació van ser que el 37% havia desistit d’iniciar una relació personal per aquest motiu.

En l’àmbit professional, la discriminació va ser la causa que el 25% no lluités per un lloc de treball. Com assenyala la Direcció General de Sanitat i Consumidors de la Unió Europea, “les persones que contracten treballadors poden discriminar aquells que tenen depressió, doncs temen que no puguin treballar adequadament”.

Depressió: conseqüències de no buscar un tractament
Els investigadors també van arribar a una altra conclusió: el 71% de les persones enquestades afirmava que desitjava amagar que patia el trastorn. L’estigma i la discriminació contribueixen a l’aïllament social i professional de moltes persones que pateixen aquesta malaltia.

Una altra de les greus conseqüències és que molts afectats no busquen tractament de cap tipus perquè no volen que ningú sàpiga que pateixen depressió. No volen sentir “febles” o “mandroses”, que és com les defineix l’estigma.

Fins i tot l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fer una crida per combatre aquesta diferenciació durant la celebració del Dia Mundial de la Salut Mental, el 10 d’octubre. Per tot això, la Direcció General de Sanitat i Consumidors de la Comissió Europea aconsella “reforçar la legislació per reduir la discriminació i promoure la inclusió social en tots els àmbits, com el lloc de treball, la llar, els centres acadèmics o els llocs de oci “.

Dades sobre la depressió
Segons l’Organització Mundial de la Salut, la depressió és un trastorn mental freqüent que afecta més de 350 milions de persones al món. És la principal causa mundial de discapacitat i contribueix de forma molt important a la càrrega mundial de morbiditat. Afecta més a dones que a homes. Aquesta patologia psiquiàtrica pot arribar a fer-se crònica o recurrent i dificultar de forma sensible l’acompliment en el treball o l’escola i la capacitat per afrontar la vida diària. A més, en la seva forma més greu, pot conduir al suïcidi (és la causa de prop d’un milió de morts cada any, la majoria per estar sense diagnosticar o sense tractament).

Si és lleu, es pot tractar sense medicaments, però quan té caràcter moderat o greu, són necessaris els fàrmacs i la psicoteràpia professional. Tot i que es disposa de tractaments eficaços per a la depressió, més de la meitat dels afectats a tot el món (i més del 90% en alguns països) no els reben.

Encara que siguin dues línies no volem deixar de publicar la visita que ens va fer la consellera Marta Sendra a la nostra seu provisional, tal com ens va dir el dia de l’Audiència Pública que faria.

Primer va trucar per telèfon per confirmar si podia venir i en no ser dia de GAM li vam dir que l’esperàvem amb molt de gust, encara que feia un dia que més de primavera semblava de pur hivern.

Va coincidir amb que estàvem contents perquè tard però en no ser possible en el seu moment perquè només disposem dels dijous per reunir-nos, volíem celebrar el Dia Mundial de l’Autisme i d’altra banda també va coincidir amb la celebració del sant d’un de nosaltres i entre refrescs i pastes vam passar una bona estona.

El primer que volíem és que ella ens digués alguna cosa però va ser a l’inrevés, Marta ens va dir que li expliquéssim la nostra situació, actuacions i activitats que volíem fer, cosa que li expliquem amb molt de gust … Per fi algú que és capaç d’escoltar-nos sense presses!

Com va estar “in situ” a la nostra seu va poder comprovar en primera persona les dificultats que tenim per treballar. Es va apuntar diverses coses i ens va dir que si la acceptàvem vindria un altre dia, nosaltres li vam dir que es considerés convidada menys en els dies que fem el GAM que també coincideix en dijous.

Marta gràcies per complir la teva paraula!