Possiblement aquestes siguin algunes de les preguntes que us estareu fent, nosaltres no tenim res a amagar per això contestem:

- Fem les activitats i tallers per demostrar que encara que siguem malalts mentals, un cop estabilitzats, som uns ciutadans amb la capacitat suficient per a promoure activitats en benefici de la societat en què vivim.

- L’interès que tenim és perquè és la nostra manera de combatre l’estigma social que patim, fent una immersió positiva per a tots.

- El profit que traiem des Ammbar és la satisfacció personal per una feina ben feta. Com sempre diem, no cal pertànyer a Ammbar per participar en les activitats.

- Lluitem per dur endavant els nostres projectes perquè creiem en ells i en el benefici moral que estem rebent. És un tresor que no estem disposats a perdre. El tresor de persones humanes a nivell de participants i a nivell de professionals voluntaris. Quanta qualitat humana ens envolta!

Centrat en la petició de local fix que tant necessitem, ni que sigui un petit despatx però en el qual puguem treballar dignament i parlar de temes que necessiten intimitat. I com una necessitat fonamental el disposar d’un armari amb clau per a guardar documents.

És en cafeteries on rebem visites de tot tipus, des de professionals de la sanitat, persones interessades en la malaltia mental… fins a altres entitats de Barcelona o d’altres comunitats.

Tot el que volíem dir, érem conscients que no podia sortir i per això parlem d’allò més urgent.

A la nostra presidenta, Mª Jesús Peláez, que és representant davant l’Ajuntament de Barcelona IMD, de les persones amb “discapacitat” per trastorn mental, li hagués agradat aprofitar aquest púlpit públic per donar les gràcies a totes les persones que la van votar per al lloc, ja que no ha tingut altre mitjà de fer-ho, i dir-los que està treballant i no pararà, perquè vol complir tot el que exposa el programa electoral i més. Que tot i que els mitjans de què disposa no són els més adequats, els supleix amb la força en els ideals d’un món millor per a tots, incloent-nos a nosaltres els malalts mentals, sent ella una malalta més i fent valer que tots podem arribar a estabilitzar-nos igual que ella, si tenim l’atenció necessària i l’objectiu personal de voler sortir de la malaltia.

Ella reclama en tots els àmbits, que la deixen parlar, que volem tenir veu i vot en el que es refereixi a nosaltres: TOT EL QUE SIGUI PER A MI, NO SENSE MI.

Per a això des de la nostra associació, l’associació Ammbar, rep l’empenta i la força que necessita per no decaure, ja que el camí és dur, però junts i ateses les experiències personals de tots amb la malaltia mental sumem els esforços, a més a més amb la fortalesa que ens dóna el que alguns siguem també familiars d’altres malalts mentals.

Desitgem que si no aconseguim el despatx, almenys els ciutadans han pogut veure que no ens importa donar la cara, que és la manera de normalitzar la malaltia mental que avui dia és com una altra malaltia crònica més, si tenim l’atenció adequada: reuma, diabetis, colesterol…
estant atents a les lleis, disposicions, retalls… referents a la discapacitat per trastorn mental perquè no vegem minvats els nostres drets.

En la gravació hem sortit alguns, ja que la resta encara té por al rebuig social: l’estigma que ens acompanya… , sent com som ciutadans com els altres. És el que s’ha de treballar en la societat, començant pels nens. Un projecte que a poc a poc veurà la llum, quan tinguem els mitjans adequats per desenvolupar-lo i en el que portem treballant des de fa dos anys, per al que vam anar a demanar el vistiplau al Departament d’Educació que ens van dir ENDAVANT!

Salut Mental

► Hem de fugir de les “etiquetes”, que són estigmatitzadores i paralitzants.

Resulta de gran ajuda parar-se a analitzar el tipus de discurs quan ens dirigim als malalts en procés de rehabilitació. El nostre discurs es troba estretament lligat amb la nostra mirada. Per tant, hem ensinistrar en nosaltres una mirada que vagi més enllà de la història explicada i sigui capaç de començar a dibuixar les possibilitats segrestades en l’altre.

D’aquesta manera, sent capaços de transcendir el passat de cada membre del grup, podem operativitzar l’actitud de l’acceptació incondicional, entenent aquesta des de la perspectiva de ser capaç de veure les qualitats que hi ha en l’altre i fiant-nos dels seus recursos per afrontar la situació. No neguem el passat, però entenem que mirar cap a aquest passat, si no és per aprendre d’ell, no serveix d’ajuda per construir el futur.

Per ser capaç de veure un futur de possibilitats, hem de fugir de les “etiquetes”, que són estigmatitzadores i paralitzants. Expressions del tipus “és un individu conflictiu” , “és un mentider” , “és un gandul” … són “etiquetes” que tradueixen la nostra manera de veure l’individu i que anem a transmetre tant de manera verbal com no verbal. I , per descomptat, si anem a poder rastrejar les seves competències o recursos.

D’altra banda la utilització de “etiquetes” presenten una sèrie de riscos. Per això serà convenient evitar-les en el nostre discurs i desmuntar quan siguin altres membres de l’equip qui les utilicen. Una manera de desmuntar-les és donant arguments que contradiguin aquesta “etiqueta”.

Etiquetar és no deixar avançar al malalt cap al seu futur és ancorar en el seu passat, infringint dolor, són cops baixos, que en el nostre estat , ens fan mal de manera especial, pot arribar a trencar un procés de recuperació, ja que l’autoestima no la tenim recuperada com per afrontar-la. Qui les utilitzi com excusa o com a insult en una discussió, és una maldat des del punt de vista terapèutic, ja que el dany que infringeix és innecessari, quan es tracta d’éssers humans en procés de recuperació.

Sempre deixant clar que parlem en PriPer i no des de l’òptica mèdica.

L’ESQUIZOFRÈNIA

De totes les malalties mentals és la que “pitjor fama” té.
El que “pensa” la societat és que el esquizofrènic és l’endimoniat per excel·lència, el que ha baixat als inferns de tots els temors, el que posseït pels dimonis, és capaç de fer-nos el pitjor dels danys i al que més hi ha que témer, ja que es converteixen en feres … donant per descomptat que és una malaltia incurable i que el millor és tenir als malalts com més lluny millor, per si de cas … i aquestes paraules són les més “boniques” que podem escoltar.

Des Ammbar i en PriPer podem assegurar que DE L’ESQUIZOFRÈNIA TAMBÉ ES SURT. Que podem quedar com amb qualsevol altra malaltia amb una cronicitat estabilitzada, com ara qui té reuma sap que ha d’estar medicat de per vida per tenir qualitat de vida, qui té diabetis, sap que a més del tractament mèdic si ho creuen necessari, de per vida ha de portar un règim alimentari adequat … i així altres malalties de les anomenades “normals”.

Amb aquestes paraules volem donar esperança als nostres companys en la malaltia, si vols pots!, Encara que has de trobar un objectiu per sortir.

I per descomptat enviem un missatge a les famílies, que tant ens volen i tant pateixen per nosaltres pensant sobretot en el nostre futur: Ajudeu-nos a fer-nos forts, per Ammbar en PriPer, que estigueu recolzant és molt important encara que moltes vegades no diguem res, i a vegades siguem “eixuts” amb vosaltres per dir-ho de manera diplomàtica, us necessitem, necessitem la vostra somriure i la vostra confiança. Recordeu sempre que PODEM estabilitzar-nos, amb el tractament mèdic i social necessari a cada cas, sentireu el que sentiu, en el nostre camí amb la malaltia. Quan de vegades diem “aneu” el que volem dir és “no marxeu molt lluny”, la por que ens pot venir se’ns passa més ràpid si sabem que “podem comptar amb vosaltres”.

Ara només ens queda afegir que per PriPer podem dir que no totes les esquizofrènies són iguals, algunes ens fan estar en els núvols de yupi, ens poden fer creure que som els prínceps i o princeses del nostre món i en cap cas volem fer mal als altres. Això ho diem per veure si per fi podem desmitificar aquesta malaltia, que per a nosaltres és una més de les que existeixen.
AMMBAR ASSOCIACIÓ DE MALALTS MENTALS DE BARCELONA

«La salut mental és cosa de tots: qualsevol de nosaltres podria ser pacient nostre». El missatge és contundent però no pretén espantar ningú, sinó implicar tota la societat en la difícil i no sempre evident tasca de «normalitzar» la situació dels malalts mentals. Va dir-ho José Antonio Larraz, psiquiatra i director mèdic de l’Hospital del Sagrat Cor – Serveis de Salut Mental de Martorell, que el passat diumenge 30 de gener al migdia va obrir les seves portes, com una activitat més proposada arran de l’exposició ‘Silencis forçats. Les persones i els trastorns mentals’ (al Centre Cultural de Martorell, fins el proper 6 de març), que pretén combatre l’estigma i la incomprensió que, en molts casos i encara avui, han de suportar els malalts mentals.

«No és ben bé una jornada de portes obertes perquè les portes del centre són sempre obertes: és més aviat un acte senzill perquè vegin l’hospital per dins», anunciava Larraz a la trentena de ciutadans encuriosits per descobrir el psiquiàtric del poble. Entre els assistents hi havia l’alcalde de Martorell, Salvador Esteve, amb la seva senyora, Mercè Balagué; la regidora d’Ensenyament, Benestar Social i Salut, Mercè Morera; l’historiador local, Ferran Balanza, i la tècnica de museus, Montserrat Farreny. L’Alcalde va acabar agraint-li al director mèdic del centre no només la visita en sí, «sinó tota la feina que feu diàriament».

Ni sòrdid ni inquietant

L’acte va començar amb la projecció del publireportatge ‘Apostar por la salud mental’, que en quinze minuts repassa la vida de Sant Benet Menni, fundador de la Congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús. A continuació, Larraz va fer una petita introducció per prevenir els visitants sobre el que veurien i sobre l’objectiu de la jornada: demostrar que els psiquiàtrics no són ni sòrdids ni inquietants, que «són com qualsevol altre hospital». En cada pacient, va dir, «més que un cas hi veiem una persona a qui hem de sanar».

Les paraules del psiquiatra van donar pas a la visita guiada per algunes de les dependències d’aquest enorme hospital, especialitzat en salut mental i patologies de la gent gran, que anualment atén unes 2.000 persones, que hi passen temporades més o menys llargues, segons el tractament que precisin. Vet aquí, va destacar Larraz, la gran diferència entre els centres actuals, pensats per curar o pal·liar els trastorns mentals perquè els pacients puguin tornar a fer vida «normal» el més aviat possible, i els manicomis del passat, on s’hi confinava els malalts per protegir-los de la brutalitat de la societat, i viceversa.

Com un «balneari»

En poc més d’hora i mitja, els assistents van passar per una de les sis Unitats d’Hospitalització d’Aguts del centre, per la Unitat de Patologia Dual i, finalment, per la Unitat Sociosanitària. A la primera s’hi tracten els pacients psicòtics, amb trastorns afectius, de personalitat o adaptatius, en períodes que van de les 24 hores als dos anys, segons el cas. «Més del 50% acudeixen a nosaltres per iniciativa pròpia», va dir Larraz. Però també poden anar-hi derivats d’altres hospitals o, en casos especials, conduits per les forces de l’ordre.

A la segona, es fa front a les conseqüències de l’abús de drogues (alcohol, cocaïna, heroïna i cànnabis, en aquest ordre), i al perillós còctel resultant de la barreja d’aquestes conductes amb un trastorn mental previ o provocat pel consum de tòxics. La tercera unitat s’encarrega de les convalescències i la rehabilitació física de persones grans.

En acabar, un dels assistents va destacar «com n’arriba a ser de lluminós i espaiós, el centre», mentre una senyora puntualitzava que, a més, «es veu molt net», i una altra afegia que «sembla una mena de balneari». L’objectiu anunciat per Larraz al principi de la visita, doncs, s’havia complert. Això sí, per no ferir sensibilitats, i també per preservar la intimitat dels interns, durant el recorregut es va evitar al màxim el contacte amb les persones ingressades, així com el pas per la planta de les demències.

Publicat pel periodista Jordi Benavente al n º 1436 de l’Informador de Martorell

EUA encara el fi de l’estigma dels trastorns mentals.

Prop d’un de cada cinc nord-americans pateix un desordre mental. Més del 60% no reben tractament
CAROLINA GARCÍA Washington 4 JUN 2013 – 19:50 CET

El president dels EUA fa una crida “a acabar amb l’estigma dels trastorns mentals”

Segons el Centre de Prevenció i Control de Malalties dels Estats Units, aproximadament un de cada cinc nord-americans pateix un desordre mental i un de cada cinc menors, entre els 3 i els 17 anys, ha patit o pateix en aquest país algun tipus d’aquests trastorns . I, el més important, és que no sembla que aquest diagnòstic vagi millorar en les generacions futures. Amb aquestes dades a la mà i malgrat els intents de l’Administració de Barack Obama per oferir una major cobertura en les assegurances sanitàries, estipulat en la Reforma Sanitària de 2010, la situació actual de recessió al país ha portat al fet que es retalli en uns 4.500 milions de dòlars el pressupost per a aquests tractaments.

Si a tot això se li afegeix que alguns dels executors de les majors matances als EUA presentaven algun tipus de patologia psiquiàtrica, tot i que la majoria dels malalts mentals solen ser més víctimes que agressors, la situació és alarmant. Una situació que ahir dilluns va portar Obama a fer una crida per acabar amb l’estigmatització d’aquests trastorns durant un esdeveniment organitzat com a resposta a les massacres esdevingudes en els últims mesos al país, com l’ocorregut el passat 14 de desembre, quan Adam Llança va acabar amb la vida de 20 nens en una escola de Newtown (Connecticut).

“Si s’acaba amb l’estigma, la gent s’animarà a tractar. Més del 60% d’aquests malalts no acudeix a teràpia ni se sotmet a cap intervenció clínica, enfront d’un 38% que sí que està consultant amb especialistes. Una cosa que és fonamental per a la prevenció “, ha expressat el president. Segons el CDC, prop de 45 milions de nord-americans experimenta anualment alguna malaltia mental com depressió, trastorns de l’alimentació, estrès posttraumàtic o abús de drogues.

“Per contra, no acceptaríem que tan sols el 40% dels pacients amb càncer se sotmetés a tractament. Per què ha de ser diferent amb els trastorns mentals? Cal rescatar aquests malalts de les ombres “, ha afegit. Tan sols la meitat dels nens amb alguna malaltia mental rep tractament als EUA, “quan s’ha demostrat que aquest és més efectiu quan es rep a temps”, va afegir el mandatari.

Sense el tractament adequat, les conseqüències de les malalties mentals poden ser greus. Poden portar a la incapacitat, l’atur, l’abús de substàncies, a la manca d’habitatge, l’empresonament o, fins i tot, al suïcidi. “El cost econòmic de les malalties mentals als Estats Units no tractades és de més de 100.000 milions de dòlars anuals”, explica en un comunicat la National Alliance of Mental Illness.

Les malalties mentals poden afectar a qualsevol persona, sense importar la seva edat, la seva raça, la seva religió o classe social. “Aquests trastorns no són el resultat d’alguna debilitat personal, de la manca de caràcter o de la indisciplina. El més important és saber que aquestes malalties són tractables”, continua l’organisme.

Tot i la inclusió del tractament d’alguns trastorns mentals en les assegurances sanitàries-cal que estiguin en el Manual de Diagnòstic i d’Avaluació de Malalties Mentals de Societat Americana de Psiquiatria (APA, per les sigles en anglès) -, molts opinen que no és suficient. “Tret que comptem amb recursos addicionals per atendre aquestes persones, no podrem complir l’objectiu d’acabar amb l’estigma, d’acabar amb el que reclama el president”, va dir Wayne Lindstrom, president de Mental Health America a Virgínia, present a la conferència en què també van participar funcionaris del Govern i proveïdors sanitaris, segons Reuters. “I més amb el dur cop que hem rebut després de les retallades. El pressupost ha baixat en 4.500 milions de dòlars “, va afegir.

Gran part del problema també es deu a la Llei sobre la Paritat de la Salut Mental i la Igualtat de la Addicció signada en 2008. En aquesta regulació, les especificacions del tractament dels trastorns mentals són molt difuses en comparació amb les indicacions per als problemes físics, el que provoca que les assegurances sanitàries no indiquin bé quines malalties mentals necessiten tractament. “Els trastorns mentals són un problema patent que està acaparant molta atenció últimament als EUA. La crida del president és el millor exemple”, va afegir Lindstrom.