¿PER QUAN UN CANVI EN LA SALUT MENTAL?
En Ammbar pensem que la “Salut Mental” necessita un canvi radical de plantejament ja que els usuaris i familiars som els que patim el sistema actual, per això demanem que es fomenti el Sistema Sanitari Públic que, cada vegada més, està en mans privades.
Volem tenir professionals especialitzats, que sabem que n’hi ha, i que a més ho són per vocació, però que no estiguin supeditats als interessos privats de cap empresa sanitària o farmacèutica i que aquests professionals disposin dels mitjans suficients per fer bé la seva feina, entre ells el més important seria disposar de més temps d’atenció personal per conèixer el seu pacient, com es pot conèixer a una persona i fer-li un seguiment adequat si només la pots veure de tant en tant?
És important saber què ens passa, perquè és la manera de poder fer-hi front des de tots els camps: mèdic, psicològic, farmacològic, personal … i sobretot des de la societat, enderrocant l’estigma que ens envolta i atès que actualment moltes de les causes que ens porten a una malaltia mental estan produïdes per ella mateixa com l’atur, els mals hàbits per un excés de protecció, les males relacions intergeneracionals, les pressions a què ens veiem abocats a nivell laboral, social, familiar …
Creiem que arribats a un punt d’estabilitat, hem de tenir dret a demanar una segona opinió i a que es compti amb nosaltres sobre el tipus de teràpia a dur a terme. No volem ser zombis per efecte de la medicació, si no arribar al tractament adequat que no ens tregui la voluntat.
Creiem que la Teràpia Psicològica és vital per a la nostra recuperació, però actualment el Sistema Sanitari Públic gairebé no la contempla … fins quan?
Sabem per pròpia experiència que amb un tractament adequat des de tots els camps abans esmentats, podem arribar a una estabilització, no important el diagnòstic i que tots podem aconseguir-la.
¿PER QUAN UN CANVI EN LA SALUT MENTAL?

Possiblement aquestes siguin algunes de les preguntes que us estareu fent, nosaltres no tenim res a amagar per això contestem:

- Fem les activitats i tallers per demostrar que encara que siguem malalts mentals, un cop estabilitzats, som uns ciutadans amb la capacitat suficient per a promoure activitats en benefici de la societat en què vivim.

- L’interès que tenim és perquè és la nostra manera de combatre l’estigma social que patim, fent una immersió positiva per a tots.

- El profit que traiem des Ammbar és la satisfacció personal per una feina ben feta. Com sempre diem, no cal pertànyer a Ammbar per participar en les activitats.

- Lluitem per dur endavant els nostres projectes perquè creiem en ells i en el benefici moral que estem rebent. És un tresor que no estem disposats a perdre. El tresor de persones humanes a nivell de participants i a nivell de professionals voluntaris. Quanta qualitat humana ens envolta!

Durant la nostra assistència vam tenir el plaer d’escoltar Colin Godfrey i a Trevor Lowe (infermers especialistes en salut mental a Oxford Health NHS Foundation Trust) sobre el tema “L’experiència d’Oxford Coasters. Pràctica en esport adaptat i discapacitat”.

Diem plaer per la forma tan viva i activa d’explicar les seves vint anys d’experiència en la Salut Mental dins del programa Oxford Coasters i els seus resultats.

El explicar les seves experiències d’una manera tan desestigmatizadora i positiva, donant valor a tots els detalls que han enriquit la seva tasca esportiva dins de grups de persones amb trastorns mentals amb els que els han dut a terme, sense posar límits d’activitats ni de fronteres però sent uns més dels equips que els han portat a fer esport no només pel seu país sinó també per altres diferents a més a més d’Europa, que seria el més fàcil si no per altres més allunyats d’Àsia, com el viatge a Nepal i el consegüent repte esportiu dut a bon terme sempre, per l’esperit de superació de tots els participants inclosos ells.

A les diapositives de les diferents activitats que van projectar no es podia distingir a una persona amb malaltia mental diagnosticada d’una altra persona que podia ser psiquiatre, psicòleg o infermer… tots anaven a una, sense diferències.

És una cosa que a Espanya encara és difícil que passi, hi ha la diferència de classes: “els professionals” i “els malalts”. La integració en activitats es dóna de vegades amb auxiliars però com un mal menor. També és possible que des d’un centre d’atenció a malalts mentals es faci alguna excursió, fins i tot a jugar amb altres malalts d’un altre centre però d’una forma puntual i com una mena de premi, però preparar un grup de persones per fer esport de competició o de superació no importa el lloc on fer-ho, si no fomentar l’entusiasme i la pujada de l’autoestima de les persones participants no té preu!

Ens va emocionar una anècdota que van dir sobre un dels participants que al veure el seu passaport va dir “jo també sóc persona”, ja que la malaltia mental ho tenia tan mediatitzat que se sentia inferior als seus veïns…

Sabem que a Andalusia han començat a moure en aquest camp però no tenim constància d’altres llocs, encara que persones amb altres discapacitats si estan a un altre nivell, felicitats per a ells!

Però l’esport és salut per a tots no importa l’edat, per a quan una experiència així aquí, amb nosaltres?

Sobretot hi ha molts joves als que la pràctica esportiva continuada, amb professionals preparats, seria un al·licient per trobar el camí a un futur de vida amb la malaltia estabilitzada… això no pot ser una utopia! Ens neguem a creure que la societat mai arribarà a comprendre que són necessitats bàsiques PER A TOTS.

En un altre moment escriurem tot el procés fins arribar a aquest bellíssim present.

SOM AMMBAR