La pregunta del milió és: com aconseguir que un@ mateix@ sigui capaç de donar-se ànims?… cal UN BON ENTRENAMENT AMB GRANS DOSIS D’AUTOESTIMA, (sempre serem els millors per a nosaltres, perquè surtin com surtin les coses les haurem fet de cor, sense pensar en el resultat… i ens volem tant que fins i tot som capaços d’agafar la nostra mà i dir quant vals! arribant a donar-nos abraçades de cotó), saber-se ESTIMATS PER LA FAMÍLIA O PER AMICS, de vegades no estem prop de la família per diferents motius, altres sí els tenim a prop, altres apreciem a amics o persones a les que volem o admirem però sempre , sempre , sempre hi ha algú que ens vol, només hem d’aixecar el cap i mirar al voltant, i finalment, TORNAR A SENTIR-NOS COM UN NEN, només així tindrem la santa innocència de ser capaços de jugar amb el nostre interior…

Per arribar a aquest punt, des de la malaltia mental és necessari estar en un factor que ho faci possible, per descomptat el primer és que siguem capaços de reconèixer que hi ha quelcom que ens impedeix relacionar-nos normalment, que ens impedeix donar respostes sense ansietat i tantes coses més… i tan diferents segons cada persona.

Per això necessitem la col·laboració dels metges, quin paper tan important per a nosaltres representen els metges de família!, ells són els primers a acollir-nos, a escoltar-nos i en rebre els nostres “primers desajustos”, però sabem que ens obren els braços gairebé al 100%… Després els psiquiatres, quant ens pensem d’acudir a la seva consulta!, però hem de deixar enrere vells contes i pensar que tenen una especialitat com qualsevol altra, però que ells tenen cura de les malalties del sentir i del pensar… i finalment els psicòlegs, quants relats de vides són capaços d’escoltar i aconsellar!, és difícil saltar-se un esglaó dels exposats i arribar a la meta, perquè ens deixarem forats negres pels que ens pot entrar aquest fang que tot ho taca…

Una vegada amb el camí fet… SEREM FORTS!, fins i tot quan una, dues o tres vegades se’ns coli el fang per alguna escletxa… al final, anirem de blanc!, perquè podem, perquè ho valem i perquè SEMPRE HO ANEM A VOLER.

Amics a Ammbar diem SI JO PUC, TU POTS… Ànim i endavant!

Era el primer dia d’una nova activitat: Les xerrades “En Primera Persona”.

Comptàvem per aquesta inauguració amb la participació de la nostra amiga Eva Hernández.
Ella ens anava a explicar com havia estat la seva vida fins a l’actualitat i com amb un objectiu seguia amb la mateixa il·lusió que tenia des de petita.

Tots estàvem molt nerviosos, “vam tirar la casa per la finestra”, convidant a les autoritats municipals del districte en què estem radicats i a altres relacionades amb el món de la discapacitat. Era ¡nostra primera vegada!

El marc no podia ser millor ja que va tenir lloc a la residència Sagrada Família de Sanitas, a Barcelona, on el director es va bolcar en ajudar-nos. Vam estar a la biblioteca de l’esmentat centre, amb tots els mitjans posats al nostre servei. Va ser un dia per al record amb alegria i emoció.

Vam començar presentant fugaçment a l’Associació i seguidament fent una introducció de l’acte per part d’una amiga de l’Associació, a la qual estem molt agraïts, la Sra Mayte Ruiz, presidenta de l’Associació Asendi NB:

“Avui inaugurem una activitat molt important que porten des de fa mesos preparant-la. Que és similar als llibres vivents dels països nòrdics, que han recuperat la tradició de la transmissió oral per fomentar els valors humans, que en aquesta societat dominada per les noves tecnologies estan desapareixent…
Tenim una gran amiga en comú que és bibliotecària, que en assabentar-se de la idea, immediatament les va relacionar. Des d’Ammbar li volen expressar les gràcies a Elvira, per fer-los sentir especials”.

Una activitat amb la qual volem propagar la nostra idea que si tens un objectiu i lluites per ell, aconseguiràs arribar a la meta: en el nostre cas sortir de la malaltia mental.

Per això les persones que vindran a parlar-nos sempre seran un exemple per a nosaltres, persones que possiblement no tinguin cap relació amb les malalties mentals, però que per les dificultats que la vida ha posat en el seu camí eren preses fàcils d’elles, i només amb un objectiu clar han sabut vèncer, un objectiu diferent per a cada persona, perquè està clar que no tots som iguals.

Avui presentem a Eva: És una noia jove però amb un gran bagatge vital. Va néixer a Sant Boi de Llobregat fa 20 anys.

Aquest va ser el començament, comptat ara amb tot detall, per a les persones que van voler venir però no van poder fer-ho.

Seguidament Eva ens va sorprendre amb el relat de la seva vida d’una manera que ens va arribar a emocionar a totes les persones presents, per la manera tan normalitzada de presentar la seva breu però intensa història i la manera tan casual de presentar-la, amb detalls que li treien intensitat a les seves paraules i ens feien somriure…

Com que no sabem reproduir el que va dir, a més que mai la podríem imitar per la bona feina feta, direm en poques paraules un petit resum: va patir un càncer als tres anys , es va quedar cega pel tractament de quimioteràpia i radioteràpia que la van sotmetre per salvar-li la vida … de les seves paraules ens va impressionar una vivència de la seva infantesa que li sol passar a molts nens, la por a la foscor, que fa que molts d’ells els demanin als pares que els deixin el llum encès fins que es dormin… doncs ella, ja no va tenir la llum … ni de dia ni a la nit.
Va comptar com és filla d’una mare coratge, que l’ha animat sempre a caminar autònoma per la vida…

Les seves peripècies a l’escola primària, i els seus problemes a la secundària, sempre pensant que tot li va passar per desconeixement cap a la ceguesa i perquè ella mateixa estava en una edat difícil per a tots els humans: l’adolescència.

I el més important arribats a l’ edat actual, el comprendre millor als altres i a si mateixa, i sobretot l’haver estat capaç de ser autònoma per desplaçar-se per Barcelona, ella que viu en una ciutat limítrofa, ara està estudiant a la Universitat de Barcelona, ​​on fa Treball Social.

El seu objectiu en la vida és ser cantant, però com té els peus a terra està estudiant per tenir una altra alternativa de vida, atès el difícil que és entrar en el món de la música.

En els vídeos, ja publicats , podeu escoltar-la. S’explica com si ho hagués fet tota la vida… i amb les paraules adequades per definir el que volia dir en cada moment.

Va acabar cantant unes cançons que ens van agradar a tots, per a una d’elles li va demanar a un parell d’amics que li fessin els cors i va ser emocionant veure’ls i més perquè és una amistat que ha perdurat al cap de molts anys, atès que són amics des la infància.

Finalment va cantar “la nostra cançó”, una cançó composta música i lletra per Eva Hernández per a Ammbar. Una cançó dedicada als malalts mentals, que en uns dies publicarem. Aquesta cançó la coregem entre tots els presents…

Aquestes paraules són nostres:
Eva sempre va voler cantar i aquesta il·lusió l’ha portat a fer-ho en tots els llocs pels quals ha passat, posant un gran sentiment en això. Una anècdota, de petita quant sortia al pati d’esbarjo el primer que feia era posar-se a cantar, transmetent alegria per tot arreu. Li pujava l’ànim a qualsevol perquè sempre va cantar molt bé i ho segueix fent.

Segueix estudiant per millorar la seva veu i per conèixer tot el necessari a nivell musical. A més de que té un gran talent com a cantautora.

És una fervent seguidora de la cantant Rosa López, de la qual és amiga.

Per finalitzar li vam donar un quadre amb el nostre anagrama en relleu i el text de la nostra associació en braille , la petició la vam fer al CRE Barcelona de l’ONCE i ells, amb molt de gust, ens van fer, doncs per a nosaltres no tenia sentit regalar un quadre llis a una persona que percep amb el tacte.
I un altre obsequi, que ens va fer molta il·lusió lliurar-li, va ser una polsera de disseny actual amb pedres d’ambre (nosaltres diem que ens assemblem a l’ambre, d’aquí el nostre anagrama, ja en brut és una pedra, un fòssil, però que després de passar pel taller esdevé una joia).

Per acabar vam dir unes paraules:
De part de l’Associació Ammbar donem les gràcies per fer-nos companyia en un dia tan important per a nosaltres.

En primer lloc als residents que han volgut estar presents. Al Sr Ferran Garrido, director de la Residència que des del començament ens va obrir les portes de la mateixa amb molt d’afecte.

Als polítics que han pogut venir (la Sra Marta Sendra, del PSC i el Sr Amaro Tagarro, del PP de Catalunya, regidors del districte de l’Eixample) i als que per circumstàncies comprensibles no ho han pogut fer, perquè sàpiguen, de primera mà, que confiem en ells, que són molt importants per a la societat que els ha elegit, atès que el futur de moltes de les nostres peticions està a les seves mans.

Als metges i psicòlegs sense els quals molts de nosaltres estaríem perduts.

Als amics d’Ammbar, que ens estan donant suport i als membres d’Ammbar presents i absents, perquè sense ells no seríem res.

I avui, sobretot, donem les gràcies a la nostra jove amiga la cantant Eva Hernandez.

I arribats aquí vam acabar tots molt contents.

No incloem ni vídeos ni fotografies, perquè ja els vam publicar en dies anteriors.

Gràcies a tots!

Organització Mundial de la Salut

El proper 10 de setembre la Organització Mundial de la Salut ( OMS ) i l’Associació Internacional per a la Prevenció del Suïcidi ( IASP ) Copatrocinen la celebració del Dia Mundial de la Prevenció del Suïcidi , enguany amb el lema “El prejudici: una barrera important per a la prevenció del suïcidi”.

Els experts en salut mental coneixen molt bé que els trastorns afectius, i sobretot la depressió , són els que tenen una vinculació més estreta amb aquest fenomen. Així, la depressió augmenta 20 vegades el risc que es produeixi, de manera que, segons els estudis de Guze i Robins, i Goodwin i Jamison, fins a un 15% dels pacients amb un trastorn depressiu major poden arribar a suïcidar-se. Així mateix, s’estima que el trastorn bipolar augmenta 15 vegades el risc, mentre que la distímia és un factor que multiplica el risc per 12 respecte a la població general.

Els experts també saben d’altres trastorns mentals que tenen una forta correlació amb el suïcidi. En els seus treballs, Harris i Barraclouh van comprovar que hi ha 8,5 vegades més perill a malalts amb esquizofrènia, i entre 6 i 10 vegades, en els pacients amb ansietat.

De la mateixa manera, l’alcoholisme, i en menor mesura altres drogodependències, és també un factor que multiplica fins per 6 el risc i que actua com precipitant de les conductes suïcides. De fet, s’estima que l’abús de l’alcohol és un element present en, almenys, un de cada tres casos.

Per tant, una gran proporció de les persones que es treuen la vida pateixen malalties mentals. No obstant això, l’OMS crida l’ atenció sobre el fet que molts d’aquests malalts no reben l’atenció psiquiàtrica adequada a causa de l’estigma social associat amb la malaltia mental i amb la ideació i la conducta suïcides. Aquest estigma, que és una manera de discriminació i que està profundament arrelat en la majoria de les societats i en moltes famílies per diversos prejudicis o per ignorància, dificulta en gran mesura el tractament que necessitarien rebre persones amb malalties mentals i/o pensaments o impulsos suïcides.

No obstant això, suposa un problema de salut pública de primer ordre en tots els països. Segons les xifres que ofereix l’OMS, el suïcidi és la primera causa de mort violenta al món.

Encara que costi de creure, el nombre de vides que es perden cada any al món per suïcidi supera el nombre de morts per homicidis i el nombre causat per les guerres, sumats junts. Per cada dues persones assassinades, tres moren per suïcidi. Cada any es treuen la vida un milió de persones al món, el que equival a un suïcidi cada 40 segons. I , per a l’any 2020 , les estimacions de l’OMS preveuen que la xifra mundial arribarà al milió i mig. A més es calcula que, cada any, 20 milions d’éssers humans intenten suïcidar-se. Això sense comptar els accidents mortals inexplicables i els parasuicidios ( conductes de risc al volant , autolesions , sobredosi de drogues, no prevenció en el contagi de malalties infeccioses … ) .

Aquestes xifres posen de manifest la magnitud d’aquest problema de salut pública mundial que demana ja una resposta decidida en la qual hem d’estar involucrats tots perquè a tots ens afecta.

L’important és saber també que en la majoria de les ocasions el suïcidi es pot prevenir si s’estableixen els mitjans d’ajuda adequats, perquè gairebé totes les persones amb ideació suïcida donen avisos de les seves intencions.

de elperiodicodigital.mx
Fernando Alberca Vicente
06/09/2013

Font: Publicat amb autorització del Centre de Col·laboracions Solidàries ( CCS )
A través de Roberto Daniel Durán. Gràcies!

La Anorèxia nerviosa és un trastorn psicopatològic el símptoma principal és el rebuig al menjar i la por a engreixar. Aquest comportament comporta una pèrdua de pes considerable i una imatge corporal distorsionada. Si l’anorèxia nerviosa s’inicia en l’adolescència primerenca o infantesa, en lloc de pèrdua, pot existir una absència d’augment de pes.

Encara que la paraula anorèxia signifiqui “manca de gana”, les persones que pateixen la malaltia, poques vegades tenen aquesta manca de gana (menys en estats molt avançats), sinó que controlen aquesta gana per aconseguir la reducció de pes o el manteniment del mateix. Es neguen a menjar normalment a causa del seu desig d’estar prims i per por de perdre el control del seu comportament alimentari. Kreipe (2000) va apuntar que, abans de perdre la gana veritablement, el pacient es refusa a ” adonar-se” o ” lliurar-se” a dit gana.

L’anorèxia nerviosa és la primera causa de desnutrició a països desenvolupats, i la tercera malaltia crònica més prevalent en l’adolescència. La seva incidència (nombre de casos nous a l’any) es troba en augment.

La prevalença de l’anorèxia nerviosa durant la vida, en dones, es qualifica al voltant del 0,5% i en general, del 0,1 a l’1 % en la població. L’edat d’inici varia dels 12 als 25 anys, sent típicament iniciat cap a la meitat o a finals de l’adolescència. En dones majors de 40 anys, l’aparició del trastorn no és molt comú. Entre homes es dóna menys, encara que amb més rapidesa les diferències van disminuint. La relació home/dona se situa entre un de cada deu dones o un de cada vint.

Les característiques principals

Por intensa a engreixar: el subjecte és excessivament sensible al fet de poder guanyar pes. Aquest temor li indueix a adoptar un comportament dirigit a la pèrdua de pes. La majoria de les persones amb anorèxia nerviosa, redueixen dràsticament la quantitat d’aliments que ingereixen, limitant especialment els rics en carbohidrats i greixos. Hi ha diferents mètodes de reducció de pes. Els vòmits provocats, l’ús de laxants, diürètics o exercicis intensos, són els més comuns.

La pèrdua de pes: quan l’índex de massa corporal IMC és menor de 17,5 pot ser indicador d’anorèxia. (Pes menor que el 85 per cent del pes considerat normal per la seva edat i la seva talla) .

Manca de menstruació: aquesta és una de les característiques comunes de l’anorèxia nerviosa. L’amenorrea pot aparèixer precoçment en la malaltia abans d’haver passat una gran pèrdua de pes. Les dones que prenen anticonceptius hormonals, no tenen la menstruació en si, sinó un sagnat per expulsió d’hormones, una “hemorràgia per deprivació”.

Imatge corporal distorsionada: la persona percep el seu cos més gran, ample i gros del que és en realitat. Hi ha una pèrdua de percepció de l’aspecte i una enorme distorsió de la grandària corporal, encara que aquesta distorsió sol ser més comú en aquelles persones en què la malaltia d’anorèxia nerviosa es troba més avançada.

Moltes de les persones que pateixen trastorns alimentaris, tendeixen a serperfeccionistas i poden tenir expectativas irreals de si mateixos i d’altres. Freqüentment solen presentar sentiments d’incapacitat i baixa autoestima (Bell i col·laboradors , 2000). Alguns subjectes tendeixen a sentir-se “asfixiats” per les seves famílies , mentre que altres se senten abandonats i mal compresos (Levenkron, 2000)

És molt notable l’aparent manca de consciència i la naturalesa ego sintònica del trastorn. Poden no ser conscients dels aspectes negatius dels seus hàbits alimentaris considerant a més que el seu comportament és saludable i generador de benestar.

Autors com Burgard afirmen que les persones que tenen anorèxia nerviosa tendeixen a evitar l’activitat sexual i a ser rígidament controladors.

Subtipus

S’utilitzen dos tipus per especificar la presència o absència d’afartaments o purgues durant els episodis d’anorèxia nerviosa:
• Tipus restrictiu: Durant els episodis d’anorèxia nerviosa , aquests individus no recorren a afartaments ni purgues. La pèrdua de pes s’aconsegueix amb les dietes, dejunis, o exercicis físics intensos.
• Tipus compulsiu/purgatiu: referit a quan l’individu realitza afartaments, purgues o tots dos, amb regularitat.
Hi ha factors predisposants que augmenten la vulnerabilitat per patir anorèxia nerviosa:

1. Factors predisposants Genètics

Tots els estudis genètics demostren l’heretabilitat dels trastorns de la conducta alimentària. Els estudis familiars afirmen que familiars de primer grau tenen un major risc de desenvolupar un trastorn de la conducta alimentària o un altre trastorn psiquiàtric. S’ha observat que els familiars de primer grau tenen un major risc de patir trastorns de l’estat d’ànim, especialment familiars d’aquells que pateixen anorèxia nerviosa del tipus compulsiu/purgatiu.
En els estudis amb bessons, la taxa de concordança entre monozigòtics és tres vegades superior que en dizigòtics.

2. Factors predisposants Neuroendocrins

Sistema serotoninèrgica: 5- TH és el neurotransmissor més important en el control de la gana i la sensació de sacietat. La disminució de la concentració de 5- HT es compensa durant l’afartament. L’elevació es compensa durant el període de restricció alimentària.

Pèptids reguladors de la gana: La leptina se sintetitza en el adiposit i actua en l’hipotàlem com a reguladora de la gana. Està disminuïda en l’Anorèxia nerviosa.
La ghrelina es sintetitza en l’estómac i actua en l’hipotàlem augmentant la gana. En els trastorns de conducta alimentària està augmentada.

3. Factors predisponents Trets de personalitat.

Existeix en la persona una dificultat per assumir el paper d’adult. Poden no assumir els canvis físics de la pubertat. La idealització de la primesa sol estar molt relacionada amb la idea d’èxit. Es caracteritzen també per la rigidesa cognitiva, relacions socials i exigències acadèmiques. Més trets de personalitat són la deficient adquisició d’identitat, baixa autoestima, perfeccionisme, trets obsessiu-compulsius, introversió, inseguretat, hipersensibilitat afectiva i trets d’ansietat generalitzada.

4. Factors predisposants. Dinàmica familiar.

Famílies de classe mitjana-alta
Manca de comunicació intrafamiliar
Conflictes conjugals
Expectatives ideals

5. Factors predisposants Sociodemogràfiques.

Edat : adolescència
En països desenvolupats
Professions o entreteniments, gimnastes, models, ballarines …
Model estètic actual
Influència dels mitjans de comunicació
Relacions interpersonals

Els factors desencadenants només augmenten la probabilitat dels trastorns de la conducta alimentària en persones amb vulnerabilitat, entre aquests factors es troben la dieta hipocalòrica, la influència cultural i possibles abusos sexuals soferts.

HechosdeHoy
Escrit per Àngels Álvarez
A través del nostre amic Roberto Daniel Durán . Gràcies !
L’obsessió per aprimar-se. ( Foto: ikbenasha)

Salut Mental

► Hem de fugir de les “etiquetes”, que són estigmatitzadores i paralitzants.

Resulta de gran ajuda parar-se a analitzar el tipus de discurs quan ens dirigim als malalts en procés de rehabilitació. El nostre discurs es troba estretament lligat amb la nostra mirada. Per tant, hem ensinistrar en nosaltres una mirada que vagi més enllà de la història explicada i sigui capaç de començar a dibuixar les possibilitats segrestades en l’altre.

D’aquesta manera, sent capaços de transcendir el passat de cada membre del grup, podem operativitzar l’actitud de l’acceptació incondicional, entenent aquesta des de la perspectiva de ser capaç de veure les qualitats que hi ha en l’altre i fiant-nos dels seus recursos per afrontar la situació. No neguem el passat, però entenem que mirar cap a aquest passat, si no és per aprendre d’ell, no serveix d’ajuda per construir el futur.

Per ser capaç de veure un futur de possibilitats, hem de fugir de les “etiquetes”, que són estigmatitzadores i paralitzants. Expressions del tipus “és un individu conflictiu” , “és un mentider” , “és un gandul” … són “etiquetes” que tradueixen la nostra manera de veure l’individu i que anem a transmetre tant de manera verbal com no verbal. I , per descomptat, si anem a poder rastrejar les seves competències o recursos.

D’altra banda la utilització de “etiquetes” presenten una sèrie de riscos. Per això serà convenient evitar-les en el nostre discurs i desmuntar quan siguin altres membres de l’equip qui les utilicen. Una manera de desmuntar-les és donant arguments que contradiguin aquesta “etiqueta”.

Etiquetar és no deixar avançar al malalt cap al seu futur és ancorar en el seu passat, infringint dolor, són cops baixos, que en el nostre estat , ens fan mal de manera especial, pot arribar a trencar un procés de recuperació, ja que l’autoestima no la tenim recuperada com per afrontar-la. Qui les utilitzi com excusa o com a insult en una discussió, és una maldat des del punt de vista terapèutic, ja que el dany que infringeix és innecessari, quan es tracta d’éssers humans en procés de recuperació.

Les malalties mentals són les que més mal causen a la nostra qualitat de vida

La depressió és el trastorn mental més estès a tot el món . ( Corbis )

Escrit per Miguel Ayuso
Fins fa molt poc , la major part dels treballs estadístics que es realitzaven sobre l’estat de salut de la població se centraven en associar malalties amb mortalitat , però , a mesura que augmenten els anys que vivim, no només ens hem de preocupar per allò que pot matar-nos , sinó també per les malalties que , malgrat no ser fatals , minen la nostra qualitat de vida .
Un nou estudi , publicat avui a The Lancet , arriba a una conclusió que hauria de fer que ens replantegem seriosament la manera en què enfoquem les polítiques sanitàries a tot el món . Els trastorns mentals i les addiccions van ser, en 2010 , la major causa de malaltia no fatal del món (responsables del 22,8 % dels trastorns ) , malgrat que, de mitjana , els països desenvolupats destinen menys del 2% del seu pressupost sanitari a combatre-les.
Aquest és el major informe estadístic elaborat mai sobre l’impacte de les malalties mentals i l’abús de substàncies a nivell mundial. La malaltia mental i l’abús de substàncies són responsables del 7,4% d’anys de vida saludable ( DALY , per les sigles en anglès ) que es van perdre el 2010 a tot el món , un impacte més gran que , per exemple , el virus de la SIDA , la diabetis , la tuberculosi o els accidents de trànsit . En termes absoluts , es tracta de la cinquena causa d’afecció al món , només superada per les malalties cardiovasculars , les infeccions i els trastorns neonatals (el impacte és particularment elevat al tercer món ) i el càncer .
L’informe, elaborat per un equip de científics dels EUA i Austràlia liderat pel professor Harvey Whiteford , part de comparar les dades del macroestudi Global Burden of Disease 2010 ( GBD ) , el més gran fet en la història sobre malalties , accidents i esperança de vida , amb centenars d’estudis sobre malaltia mental i addiccions elaborats entre 1980 i 2010 . Es tracta , doncs , del més gran informe estadístic elaborat mai sobre l’impacte de les malalties mentals i l’abús de substàncies a nivell mundial , que ofereix dades sobre la prevalença , la morbiditat i l’impacte d’aquests trastorns en 187 països .

Les malalties mentals , les grans oblidades
Quan es va publicar el GBD 2010 , al desembre de 2012 , les malalties mentals van passar pràcticament desapercebudes malgrat que, com insisteix l’estudi liderat per Whiteford , són els trastorns que tenen un major impacte en la salut a tot el món . El problema és que , a l’hora d’elaborar els informes mèdics , la malaltia mental mai es registra com una causa de mort , encara que sigui el seu principal responsable. Al mateix GBD , les morts prematures ocasionades pels trastorns mentals han estat anotades amb relació a la causa física de la mort , encara que, com insisteixen els investigadors , aquesta hagi estat provocada per la malaltia mental . D’acord al protocol de l’ GBD els suïcidis són registrats com lesions , encara que la majoria són el resultat últim d’un trastorn mental . D’altra banda, només les sobredosis són registrades com morts ocasionades per l’abús de drogues il·legals , quan és sabut que l’abús de substàncies provoca la mort per moltes altres vies.
En tot els països , l’estigma que envolta les malalties mentals i l’abús de substàncies constreny l’ús dels recursos disponibles. Els autors creuen que cal canviar l’enfocament a l’hora d’estudiar els trastorns mentals i les addiccions ja que només donant-nos compte de la importància real que tenen , podrem tractar eficaçment aquests. “Malgrat els costos personals i econòmics , i fins i tot en els països desenvolupats , el tractament sol començar molts anys després que aparegui el trastorn” , assegura el doctor Whiteford a la nota de presentació de l’estudi . “En tot els països , l’estigma que envolta les malalties mentals i l’abús de substàncies constreny l’ús dels recursos disponibles i provoca ineficiències en la distribució del finançament i les intervencions” .
Segons un estudi elaborat el 2004 pel doctor Koen Demyttenaere entre el 35 % i el 50 % dels pacients amb seriosos desordres mentals no han rebut tractament en l’últim any , una xifra que s’eleva a entre el 76 i el 85 % en els països en desenvolupament.

L’abús de les drogues i l’alcohol augmenta a tot el món
Entre 1990 i 2010 l’impacte dels trastorns mentals i les malalties derivades de l’abús de substàncies ha crescut un 37,6 %. En el cas de les malalties mentals , gran part d’aquest augment es deu , senzillament , al creixement de la població , però, la prevalença de la dependència a l’alcohol , els opioides i la cocaïna ha crescut ” notablement” . Si bé els trastorns mentals i l’abús de substàncies provoquen en conjunt un gran impacte en els anys que vivim amb un bon estat de salut , són les drogues les responsables del major nombre de morts . Segons el GBD , el 2010 els trastorns mentals i l’abús de substàncies van ser responsables de 232.000 morts a tot el món , però d’aquestes 181,1% són atribuïbles en exclusiva a les drogues .
Per regions és l’impacte dels trastorns alimentaris i el consum de drogues és que més varia d’una zona a otra. De entre tots els trastorns és la depressió el que major impacte causa: és responsable del 40,5% del total dels DALY . Després d’aquesta es troba l’ansietat (14,6 %) , les malalties relacionades amb el consum de drogues il·legals (10,9 %) , les malalties relacionades amb l’alcohol (9,6 %) , l’esquizofrènia (7,4 %) , els trastorns generalitzats del desenvolupament com l’autisme o la síndrome d’Asperger (4,2 %) , els trastorns de conducta infantil ( 3,4% ) i , finalment, els trastorns alimentaris (1,2 %) .
L’estudi també analitza l’impacte que per edat , sexe i regions tenen els diferents trastorns . La malaltia mental té un impacte especialment elevat en els adolescents , sent la franja d’edat compresa entre els 10 i els 29 anys la que presenta un major nombre de trastorns , amb molta diferència sobre la resta d’edats .
Per regions és l’impacte dels trastorns alimentaris i el consum de drogues el que més varia d’una zona a una altra , sent molt més elevat en el món desenvolupat . Per contra , els trastorns generalitzats del desenvolupament o els trastorns de conducta infantil són similars a tot el món. L’impacte de la depressió és molt més gran en el món desenvolupat , però els autors creuen que això es deu a un problema de diagnòstic , ja que en molts llocs fora d’Europa i Amèrica del Nord la depressió no es registra com a tal , ja que només es tenen en compte les malalties físiques que resulten d’aquesta.

www.elconfidencial.com

Copiat a travès de Feafes Cáceres. Gràcies.