Durant la nostra assistència vam tenir el plaer d’escoltar Colin Godfrey i a Trevor Lowe (infermers especialistes en salut mental a Oxford Health NHS Foundation Trust) sobre el tema “L’experiència d’Oxford Coasters. Pràctica en esport adaptat i discapacitat”.

Diem plaer per la forma tan viva i activa d’explicar les seves vint anys d’experiència en la Salut Mental dins del programa Oxford Coasters i els seus resultats.

El explicar les seves experiències d’una manera tan desestigmatizadora i positiva, donant valor a tots els detalls que han enriquit la seva tasca esportiva dins de grups de persones amb trastorns mentals amb els que els han dut a terme, sense posar límits d’activitats ni de fronteres però sent uns més dels equips que els han portat a fer esport no només pel seu país sinó també per altres diferents a més a més d’Europa, que seria el més fàcil si no per altres més allunyats d’Àsia, com el viatge a Nepal i el consegüent repte esportiu dut a bon terme sempre, per l’esperit de superació de tots els participants inclosos ells.

A les diapositives de les diferents activitats que van projectar no es podia distingir a una persona amb malaltia mental diagnosticada d’una altra persona que podia ser psiquiatre, psicòleg o infermer… tots anaven a una, sense diferències.

És una cosa que a Espanya encara és difícil que passi, hi ha la diferència de classes: “els professionals” i “els malalts”. La integració en activitats es dóna de vegades amb auxiliars però com un mal menor. També és possible que des d’un centre d’atenció a malalts mentals es faci alguna excursió, fins i tot a jugar amb altres malalts d’un altre centre però d’una forma puntual i com una mena de premi, però preparar un grup de persones per fer esport de competició o de superació no importa el lloc on fer-ho, si no fomentar l’entusiasme i la pujada de l’autoestima de les persones participants no té preu!

Ens va emocionar una anècdota que van dir sobre un dels participants que al veure el seu passaport va dir “jo també sóc persona”, ja que la malaltia mental ho tenia tan mediatitzat que se sentia inferior als seus veïns…

Sabem que a Andalusia han començat a moure en aquest camp però no tenim constància d’altres llocs, encara que persones amb altres discapacitats si estan a un altre nivell, felicitats per a ells!

Però l’esport és salut per a tots no importa l’edat, per a quan una experiència així aquí, amb nosaltres?

Sobretot hi ha molts joves als que la pràctica esportiva continuada, amb professionals preparats, seria un al·licient per trobar el camí a un futur de vida amb la malaltia estabilitzada… això no pot ser una utopia! Ens neguem a creure que la societat mai arribarà a comprendre que són necessitats bàsiques PER A TOTS.