Les malalties mentals són les que més mal causen a la nostra qualitat de vida

La depressió és el trastorn mental més estès a tot el món . ( Corbis )

Escrit per Miguel Ayuso
Fins fa molt poc , la major part dels treballs estadístics que es realitzaven sobre l’estat de salut de la població se centraven en associar malalties amb mortalitat , però , a mesura que augmenten els anys que vivim, no només ens hem de preocupar per allò que pot matar-nos , sinó també per les malalties que , malgrat no ser fatals , minen la nostra qualitat de vida .
Un nou estudi , publicat avui a The Lancet , arriba a una conclusió que hauria de fer que ens replantegem seriosament la manera en què enfoquem les polítiques sanitàries a tot el món . Els trastorns mentals i les addiccions van ser, en 2010 , la major causa de malaltia no fatal del món (responsables del 22,8 % dels trastorns ) , malgrat que, de mitjana , els països desenvolupats destinen menys del 2% del seu pressupost sanitari a combatre-les.
Aquest és el major informe estadístic elaborat mai sobre l’impacte de les malalties mentals i l’abús de substàncies a nivell mundial. La malaltia mental i l’abús de substàncies són responsables del 7,4% d’anys de vida saludable ( DALY , per les sigles en anglès ) que es van perdre el 2010 a tot el món , un impacte més gran que , per exemple , el virus de la SIDA , la diabetis , la tuberculosi o els accidents de trànsit . En termes absoluts , es tracta de la cinquena causa d’afecció al món , només superada per les malalties cardiovasculars , les infeccions i els trastorns neonatals (el impacte és particularment elevat al tercer món ) i el càncer .
L’informe, elaborat per un equip de científics dels EUA i Austràlia liderat pel professor Harvey Whiteford , part de comparar les dades del macroestudi Global Burden of Disease 2010 ( GBD ) , el més gran fet en la història sobre malalties , accidents i esperança de vida , amb centenars d’estudis sobre malaltia mental i addiccions elaborats entre 1980 i 2010 . Es tracta , doncs , del més gran informe estadístic elaborat mai sobre l’impacte de les malalties mentals i l’abús de substàncies a nivell mundial , que ofereix dades sobre la prevalença , la morbiditat i l’impacte d’aquests trastorns en 187 països .

Les malalties mentals , les grans oblidades
Quan es va publicar el GBD 2010 , al desembre de 2012 , les malalties mentals van passar pràcticament desapercebudes malgrat que, com insisteix l’estudi liderat per Whiteford , són els trastorns que tenen un major impacte en la salut a tot el món . El problema és que , a l’hora d’elaborar els informes mèdics , la malaltia mental mai es registra com una causa de mort , encara que sigui el seu principal responsable. Al mateix GBD , les morts prematures ocasionades pels trastorns mentals han estat anotades amb relació a la causa física de la mort , encara que, com insisteixen els investigadors , aquesta hagi estat provocada per la malaltia mental . D’acord al protocol de l’ GBD els suïcidis són registrats com lesions , encara que la majoria són el resultat últim d’un trastorn mental . D’altra banda, només les sobredosis són registrades com morts ocasionades per l’abús de drogues il·legals , quan és sabut que l’abús de substàncies provoca la mort per moltes altres vies.
En tot els països , l’estigma que envolta les malalties mentals i l’abús de substàncies constreny l’ús dels recursos disponibles. Els autors creuen que cal canviar l’enfocament a l’hora d’estudiar els trastorns mentals i les addiccions ja que només donant-nos compte de la importància real que tenen , podrem tractar eficaçment aquests. “Malgrat els costos personals i econòmics , i fins i tot en els països desenvolupats , el tractament sol començar molts anys després que aparegui el trastorn” , assegura el doctor Whiteford a la nota de presentació de l’estudi . “En tot els països , l’estigma que envolta les malalties mentals i l’abús de substàncies constreny l’ús dels recursos disponibles i provoca ineficiències en la distribució del finançament i les intervencions” .
Segons un estudi elaborat el 2004 pel doctor Koen Demyttenaere entre el 35 % i el 50 % dels pacients amb seriosos desordres mentals no han rebut tractament en l’últim any , una xifra que s’eleva a entre el 76 i el 85 % en els països en desenvolupament.

L’abús de les drogues i l’alcohol augmenta a tot el món
Entre 1990 i 2010 l’impacte dels trastorns mentals i les malalties derivades de l’abús de substàncies ha crescut un 37,6 %. En el cas de les malalties mentals , gran part d’aquest augment es deu , senzillament , al creixement de la població , però, la prevalença de la dependència a l’alcohol , els opioides i la cocaïna ha crescut ” notablement” . Si bé els trastorns mentals i l’abús de substàncies provoquen en conjunt un gran impacte en els anys que vivim amb un bon estat de salut , són les drogues les responsables del major nombre de morts . Segons el GBD , el 2010 els trastorns mentals i l’abús de substàncies van ser responsables de 232.000 morts a tot el món , però d’aquestes 181,1% són atribuïbles en exclusiva a les drogues .
Per regions és l’impacte dels trastorns alimentaris i el consum de drogues és que més varia d’una zona a otra. De entre tots els trastorns és la depressió el que major impacte causa: és responsable del 40,5% del total dels DALY . Després d’aquesta es troba l’ansietat (14,6 %) , les malalties relacionades amb el consum de drogues il·legals (10,9 %) , les malalties relacionades amb l’alcohol (9,6 %) , l’esquizofrènia (7,4 %) , els trastorns generalitzats del desenvolupament com l’autisme o la síndrome d’Asperger (4,2 %) , els trastorns de conducta infantil ( 3,4% ) i , finalment, els trastorns alimentaris (1,2 %) .
L’estudi també analitza l’impacte que per edat , sexe i regions tenen els diferents trastorns . La malaltia mental té un impacte especialment elevat en els adolescents , sent la franja d’edat compresa entre els 10 i els 29 anys la que presenta un major nombre de trastorns , amb molta diferència sobre la resta d’edats .
Per regions és l’impacte dels trastorns alimentaris i el consum de drogues el que més varia d’una zona a una altra , sent molt més elevat en el món desenvolupat . Per contra , els trastorns generalitzats del desenvolupament o els trastorns de conducta infantil són similars a tot el món. L’impacte de la depressió és molt més gran en el món desenvolupat , però els autors creuen que això es deu a un problema de diagnòstic , ja que en molts llocs fora d’Europa i Amèrica del Nord la depressió no es registra com a tal , ja que només es tenen en compte les malalties físiques que resulten d’aquesta.

www.elconfidencial.com

Copiat a travès de Feafes Cáceres. Gràcies.

Pensem que cada cas és diferent i els recursos emprats en la seva experiència potser no poden servir a altres persones, no ho sabem perquè va ser alguna cosa aplicat a un cas concret, però l’experiència sí que és vàlida per animar altres persones a prendre la iniciativa sabent que ells coneixen els seus fills millor que ningú. Per descomptat que seria molt bo si es pot comptar amb un assessorament professional.

Hem de pensar sempre en com està la persona amb malaltia mental, si està estabilitzada pot ser ella mateixa qui pugui parlar amb els nens … Però en la majoria dels casos passa que mentre els nens són petits és possible que no hagi arribat encara a estabilitzar-se.

Llavors sorgeix el paper gens fàcil del familiar que l’ha de fer, perquè el que en Ammbar tenim clar és que amb els nens cal parlar per a què des de petits visquin la malaltia mental com una cosa més en les seves vides, ja que és el que pateix el seu pare o la seva mare i aquests els acompanyaran per sempre, són les seves arrels.

La meva experiència en PriPer, primera persona: Com li vaig explicar al meu fill molt petit que la seva mare tenia una malaltia mental.

Em vaig enamorar de la meva dona res més veure-la, teníem les mateixes idees de vida i això ens va fer arribar a l’altar. Fins llavors no vaig veure res fora del normal en ella però en la convivència vaig poder apreciar alguna diferència de quan estavem promesos, però no li vaig donar importància … Quan va néixer el nostre primer fill, va començar a tenir dies diferents, per èpoques estava molt contenta i altres a l’inrevés, li costava fins a parlar. Li vaig dir d’anar al metge però mai va voler anar. Quan va néixer la nostra nena, la cosa va anar a més perquè fins i tot en “els dies baixos” semblava que no volgués als nostres fills, quan jo sabia que els adorava … I no comento la seva relació amb mi, ja que aquesta és una altra història.

Vaig aconseguir que fos al metge i va estar uns mesos amb tractament, per cert va ser un oasi en un desert … Però com no es considerava malalta, al poc temps va deixar el tractament …

Un dia, tenint el meu fill tres anys i mig em va preguntar “pare, mare ens vol? Tu cuida’ns! ¿Per què em crida, si sóc bo? ¿Per què es menja el meu iogurt i no queda per a mi?
Jo mai havia pensat que tan petit podia adonar-se que la seva mare li passava alguna cosa estranya.

Llavors em vaig dir, la segueixes estimant i saps que actua així perquè està malalta o sigui què he de fer perquè els meus fills creixin estimant la seva mare?

Perquè jo estava segur que ella s’anava a estabilitzar i que seríem una família més i tot depenia de mi …
Què se li diu a un nen de tres anys i mig? Perquè més gran ja se li pot explicar la malaltia segons la capacitat per entendre. En aquest cas la meva dona té trastorn bipolar i no és massa difícil d’explicar per una persona que no sigui metge com jo … Però a un gairebé nadó què li dius perquè segueixi volent la seva mare?

Jo li vaig dir, no et preocupis, mama ens estima molt però està malalta, una malaltia del cap de la qual em has de guardar el secret: “té la malaltia dels diners” perquè de petita va passar molta gana i ara quan ho recorda el passa molt malament, es posa a renyar i es menja tot el que veu. Però quan se li oblida és la millor mama! Entre tots l’hem de cuidar i ajudar perquè es curi.

I jo què he de fer? (Em va sorprendre la pregunta, em va deixar emocionat, la meva explicació havia fet efecte): li vaig contestar “donar-li petonets, fins i tot quan es menja el teu petit suisse”.

A partir d’aquest dia quan arribaven “els dies baixos” em mirava, feia l’ullet i no la deixava sola!
Un dia per indicació de la psicòloga a la qual jo anava, li ho vaig dir a la meva dona, això la va fer recapacitar i posar-se en tractament.

Avui en dia els nens ja són adults i per descomptat formem una família unida i feliç.

Ammbar (som tots)

COM HE D’EXPLICAR AL MEU FILL QUE TINC TRASTORN BIPOLAR?

Els nens, encara que no preguntin, perceben que el seu pare o mare té algun problema. És molt positiu el fet d’aclarir dubtes sobre la seva malaltia ja que els nens són molt curiosos i es fan preguntes. Resolent els dubtes que puguin tenir, ajudem a disminuir el seu nivell de preocupació i ansietat.

RECOMANACIONS PER EXPLICAR LA MALALTIA ALS NENS

-Tindrem en compte el nivell evolutiu del nen per adaptar el llenguatge
-Esperarem que el nen tingui edat suficient per entendre el que significa tenir una malaltia del cervell, és millor esperar que el nen tingui uns 6 anys
-Explicar al nen que el trastorn bipolar és una malaltia del cervell, igual que la hipertensió o la diabetis. En aquest sentit, és útil comparar-lo amb les malalties físiques
-Podem explicar un conte perquè el nen ho entengui millor. Recomanem els contes “Fufu i l’abric verd” de FEAFES i “Els dimarts, el meu oncle i els extraterrestres” de l’Associació de Bipolars de Catalunya
-Dir-li al nen que la malaltia no és culpa seva, ja que els nens es poden sentir responsables per haver fet una cosa dolenta
-Explicar que no és una malaltia contagiosa
-Els nens en edat preescolar necessiten menys informació, s’enfoquen principalment en les coses que veuen. Per exemple, poden ser molt conscients que una persona està plorant
-Els nens d’edat escolar i els adolescents volen més detalls específics i li faran més preguntes
-El nen pot preguntar si ell també té o tindrà aquesta malaltia. Podem explicar que ara està sa i no té cap malaltia i que, només una petita part dels fills de persones amb aquesta malaltia la desenvolupen. Si ell desenvolupés la malaltia, els pares ho detectarien ràpidament i anirien al metge
Anaïs Barcelona

Comentari d’una persona particular.
Que necessitem  d’explicar a un nen amb 6 anys que el seu papa o mama té trastorn bipolar?. Ja creixerà i ho entendrà àmpliament i no li donarà importància. Els adults som més ximples que els nens. Als nens cal deixar-los que es rian, que juguin i siguin feliços.

Anaïs Barcelona:
Arriba una edat en què cal explicar als nens la malaltia per tranquil·litzar-los. Encara que no diguin res, són conscients dels problemes.

La distímia és una forma lleu de depressió. Es podria situar al trastorn distímic en un extrem de l’espectre de la depressió, mentre que el trastorn depressiu més greu es trobaria a l’altre extrem.

El terme distímia prové del grec, “humor pertorbat”. Les persones que pateixen de distímia poden seguir amb les seves vides durant anys sense ser tractades de cap manera. A la vista de qualsevol són simplement persones una mica abatudes. No obstant això, la veritat és que es tracta d’un veritable trastorn afectiu, i les persones que el pateixen solen respondre molt bé al tractament.

QUI ES VEU AFECTAT?
El trastorn distímic afecta aproximadament al 1,5 per cent de la població i igual que amb altres afeccions de tipus emocional, les dones es veuen lleugerament més afectades que els homes.

És molt important no confondre un període de tristesa concret amb distímia, ja que qualsevol persona pot sentir-se trist durant alguna etapa de la seva vida, a causa de diferents raons i això és normal. Però perquè un estat de malenconia sigui considerat com trastorn distímic cal que es presenti tots els dies, al llarg de dos anys, com a mínim.

COM ES MANIFESTA?
Els signes més notoris experimentats pels pacients distímicos són la tristesa i la malenconia. En general, troben molt difícil trobar la felicitat i la satisfacció amb les activitats de la vida quotidiana. Sovint tenen una baixa autoestima i dificultat en la presa de decisions.

La fatiga i el baix consum d’energia també acompanyen aquest trastorn. Molt sovint, els patrons de son i alimentació també es veuran afectats. En relació al descans, les persones amb distímia poden patir d’insomni, o bé dormir més del comú. I pel que fa al menjar, poden presentar episodis d’ingesta compulsiva o, per contra, una clara inapetència.

Una altra dificultat molt freqüent té a veure amb les capacitats de memòria i concentració, que es poden veure seriosament afectades. També es comú que les persones amb distímia comencin a aïllar-se progressivament, cosa que en algunes ocasions pot desembocar en una incapacitat social i fins a fòbia d’estar acompanyat per altres persones.

QUIN ÉS EL SEU ORIGEN?
Els investigadors encara no estan segurs sobre la causa exacta de trastorn distímic. Si bé pot ser un component genètic, el pensament actual sembla inclinar-se més cap a l’aïllament social, revessos personals, i les situacions d’estrès en curs.

La característica única de la distímia és que més de tres quartes parts dels pacients tenen algun altre problema crònic com una malaltia física, un problema d’abús de substàncies o un altre tipus de trastorn psiquiàtric. Els metges i terapeutes sovint tenen dificultats per determinar exactament què va ser primer, la distímia o l’altra malaltia, perquè les línies d’inici són sovint borroses.

EN QUÈ CONSISTEIX EL TRACTAMENT?
Les opcions per tractar el trastorn distímic d’inici comporten un profund treball amb el pacient per determinar les causes subjacents. Algunes de les modalitats que han demostrat ser eficaços inclouen la psicoteràpia i la teràpia cognitiva-conductual.

A més hi ha opcions farmacèutiques per al trastorn distímic, que inclouen medicaments que poden brindar una ajuda de importància als pacients amb distímia.

En tot cas, parlar dels problemes amb el pacient és molt beneficiós i ajuda a dissipar qualsevol mite que pugui estar albergant, com sentiments d’inutilitat. El tractament també s’enfoca en què la persona pugui aprendre a gestionar les seves emocions en forma adequada.

A més de la teràpia individual, la teràpia de grup també ajuda a construir la confiança perduda del pacient ia alimentar les seves habilitats d’interacció social.

QUINES SÓN LES DIFERÈNCIES AMB LA DEPRESSIÓ?

- Una persona amb distímia pot portar una vida bastant normal, tot i la tristesa que experimenta. Per contra, una persona amb depressió no pot fer-ho. Així veiem que la principal diferència es refereix al nivell d’incapacitació que la persona adquireix.

- A la distímia no existeix la falta d’interès o la capacitat d’experimentar plaer.

- No manifesta agitació, ni lentitud motriu.

- No es produeixen els pensaments de suïcidi típics dels quadres depressius.

- No hi ha presència d’idees recurrents entorn de la mort.

Òbviament, un diagnòstic precís solament pot ser elaborat per un psicòleg o psiquiatre degudament qualificat. Per tant, si creus que pots estar patint de distímia, o bé coneixes a algú en aquesta situació, el més recomanable és buscar ajuda professional el més aviat possible, ja que la distímia que no es tracta pot derivar en una depressió, trastorn que sí que pot presentar conseqüències de major gravetat.

De lamenteesmaravillosa.com

Escrit per Paula Aroca el 8 juliol 2013

Teràpia en línia per ajudar a bipolars

vidayestilo.terra.com

“Tendeixo a pensar que estic en una pel·lícula, com a The Truman Show. Sóc l’estrella, en el meu propi planeta”.

Les persones amb bipolaritat pateixen de canvis abruptes en l’estat d’ànim.

“És bastant agradable per a mi, però una mica estrany per als altres”.

Michael té 29 anys i viu a Cheshire, Anglaterra. Va ser diagnosticat amb trastorn bipolar després d’experimentar el punt més àlgid d’aquests episodis de canvis abruptes en l’estat d’ànim mentre viatjava després d’acabar la universitat.

Una temporada a l’hospital fa uns anys el va portar a sessions setmanals de teràpia per un any, el que el va ajudar a manejar l’impacte que els seus estats d’ànim tenen en la seva vida.

Un estudi sobre teràpia per internet realitzat a la Universitat de Lancaster podria tenir la clau per evitar una recaiguda.

Com adolescent, Michael tenia canvis tan bruscos en el seu estat d’ànim que el seu metge va pensar que tenia un trastorn d’hiperactivitat.

Però no va ser fins 2007 que va poder posar un nom als períodes de mania que caracteritzen el seu tipus de trastorn bipolar.

Entendre els seus estats d’ànim i tractar de controlar allò que els provoquen són reptes constants per a ell, i al mateix temps, ser bipolar és clarament part de la seva personalitat.

“Sóc una persona molt productiva. M’he de mantenir ocupat i estimulat. La gent diu que de vegades sóc com una màquina”.

Molts llocs de treball

Des dels 16 anys, Michael ha tingut entre 30 i 40 treballs. Actualment combina tres ocupacions de mitja jornada, a més d’escriure poesia i ser tutor d’anglès durant el seu temps lliure.

Pot passar diverses setmanes decaigut, però en general són els moments àlgids els que dominen.

Michael assegura tenir accés a una font d’ajuda psicològica en línia, que ha estat desenvolupat per un equip d’investigadors del Centre Spectrum per a la Investigació de Salut Mental a Lancaster, no té preu a causa de que va poder adaptar-la a les seves pròpies necessitats.

El professor Steve Jones, cap de l’estudi, explica que aquesta teràpia ofereix una alternativa als tractaments tradicionals cara a cara, als que poques persones bipolars tenen accés.

Part del problema de les persones que pateixen de trastorn bipolar es deu a la demora en el diagnòstic.

L’especialista assenyala que una prova controlada de 100 persones amb bipolaritat-la meitat d’ells va usar l’eina interactiva-va llançar resultats prometedors.

“Els donem informació sobre el trastorn i les estratègies per millorar l’ànim, després revisem les seves experiències de recuperació i com segueixen amb les seves vides”.

Jones afegeix que hi va haver “un augment significatiu en la autorecuperació dels pacients. També es van sentir més positius i optimistes”.

Coneixement limitat

Per l’especialista, part del problema de les persones que pateixen de trastorn bipolar es deu a la demora en el diagnòstic i a la falta d’informació sobre la naturalesa de la malaltia.

“En la majoria dels casos encara pren més de deu anys el diagnòstic”, afegeix Jones.

“Alguns metges només li diuen als pacients què fer, sense donar cap explicació racional. Com a resultat, les persones són poc entusiastes amb el tractament i aquest sembla no funcionar perquè els afectats no saben de quina forma és beneficiós”.

En donar més informació als pacients, ells guanyen més autonomia i poden aprendre a manejar els seus propis símptomes.

Oferir-a internet el fa més accessible.

Michael li ha donat a la seva família i nuvi accés a la pàgina en línia perquè puguin donar-li suport, cosa que-segons ell-ha estat beneficiós per a tots.

Ell assegura que poder controlar el seu trastorn bipolar ha requerit canvis senzills en la seva vida. “Si necessito menjar, senzillament vaig i ho faig. Si vull fer una pausa a la feina, ho faig”.

“Quan es tracta de salut mental, no pots regular les emocions”.

Michael també tracta de mantenir una rutina i un bon equilibri entre treball i temps lliure.

El Centre Spectrum està realitzant un altre estudi sobre com ajudar els pares amb trastorn bipolar.

“Si vius un trastorn caracteritzat per la inestabilitat, llavors la paternitat representa un repte molt més gran que per a la resta de les persones”, explica Jones.

Amb la creació d’una eina multimèdia per augmentar la confiança en pares amb aquest trastorn, l’objectiu és fomentar una criança més estable dels fills.

Si s’estabilitza l’estat d’ànim dels pares, els fills són menys propensos a desenvolupar síntomes bipolars que, segons algunes evidències, és possible en famílies.

SÍMPTOMES: Baix estat d’ànim, depressió intensa i desesperació.

Drets reservats. Tots els drets dels continguts d’aquest lloc (inclosos els d’autor) són propietat de la British Broadcasting Corporation (BBC, Corporació Britànica de Radiodifusió).

Aquest canvi sol acompanyar-se d’un nivell general d’activitat (vitalitat).

La majoria de la resta dels símptomes són secundaris a aquestes alteracions de l’humor i de la vitalitat o són comprensibles en el seu context.